Crítica: Vida de peix… sense espines! – A la nova Sala Aquarella

La Sala Aquarel·la és una nova sala de teatre a Barcelona. Una alegria enmig de temps que semblen que només porten entrebancs.

I, per allunyar els pensaments negres, la Sala Aquarel·la presenta Vida de peix… sense espines!, una comèdia petita que ens fa riure molt. Escrita per Mercè Comes, ens presenta el dia a dia d’una sala d’espera d’un consultori mèdic amb molts pacients que hi esperen… una sala d’espera que s’ha quedat sense la peixera amb peixets de colors que hi havia abans i que servia perquè els pacients es relaxessin i estiguessin més tranquils.

«Si puedo coger una silla…»

Vida de peix… sense espines! inaugura la nova sala de teatre Sala Aquarella

Un text escrit en un llenguatge molt col·loquial, que barreja el català, el castellà i ¿el francès? (per entendre la Pasqualine, és clar!)… tot en un registre molt informal que reflecteix amb molt d’encert el llenguatge que sentim al carrer normalment. L’obra no pretén ser un compendi de català correcte i normatiu. Pretén que escoltem dalt de l’escenari la mateixa llengua que escoltem normalment en llocs on hi ha molta gent.

«A vostè li agradarà més la migdiada, però jo soc més de la siesta.»

Les dues dones seuen juntes i tenen una conversa que comença com una conversa intranscendent, de sala d’espera i acaba derivant cap a moments molt còmics i inesperats. Les dues dones tenen cops amagats.

Un text interpretat per Rosa Andreu i Mercè Comes

Rosa Andreu (Marciana, Marcia per als amics) i Mercè Comes (Llúcia), són molt convincents en el seu paper de pacients que esperen i parlen per fer passar l’estona de manera més ràpida.

«No és que tingui molts anys, és que, els que tinc, els he aprofitat molt bé.»

Un escenari que representa una sala d’espera, plena de cadires on hi hem de veure tots els altres pacients… amb les que les dues actrius hi interactuen i aconsegueixen que siguin visibles per a tothom, en un joc de teatre de la imaginació que ens acaba fent jugar a tots.

«Aquí, mademoiselle, la pèle és la pèle i puant!»

Dues dones de móns molt diferents, vestides diferent, amb actituds diferents que es troben en un lloc on han de passar molta estona i parlen. I fan servir tots els tòpics de conversa de sala d’espera.

«Bo… bo, bo, bo, bo, bo, bo, bo, bo, bo…. Maco, maco, maco, maco, maco, maco, maco, maco, maco…»

Un bon text, bona interpretació i bona direcció

Vida de peix… sense espines!, també està dirigida amb soltesa per Mercè Comes. L’experiència i el talent de les dues actrius hi fa la resta. Es noten els anys de teatre, es nota el domini de l’escena, es nota que saben el que es fan.

El text, amb un final sorpresa que, a més, serveix per denunciar la situació de molts intèrprets, és molt efectiu i aconsegueix el que pretén: fer riure i fer-nos passar una bona estona sense necessitat de ficar-se amb ningú. No és una tasca fàcil i a Vida de peix… sense espines!, ho aconsegueixen.

«Avui dia, tot s’opera!»

Vida de peix… sense espines!, a la Sala Aquarel·la, us farà passar una molt bona estona. I sí, també us farà reflexionar al final. Però ho fareu amb un somriure optimista.

… i sobretot, pareu molta atenció als avisos per megafonia abans de què comenci la funció. Sobre tot, intenteu no riure, o us perdreu alguna frase… La col·laboració de Pep Sais és un encert total! Per si de cas, comproveu que teniu els mòbils apagats… és un consell d’amic!

• El que més m’ha agradat: fresca i natural.
• El que menys m’ha agradat:una comèdia sense més. No és un gran text, però tampoc pretén ser-ho.