Crítica: Retrats – Teatre Eòlia

El Teatre Eòlia ens porta Retrats, un text de Catalina Florit que ens parla de dones. Però no d’aquelles dones que van fer grans gestes i van canviar el món. Ni grans ni petites gestes. Són dones que viuen al nostre costat, que hi són… però no les veiem. Són allà però podrien no ser-hi… perquè no són heroïnes que han vingut al món per trastocar-lo. Són dones que viuen el dia a dia, el seu dia a dia. I és aquesta vida la que, de debò, acaba omplint el món i el fa rodar.

Retrats, una obra de teatre de Catalina Florit

Interpretada per Esther Anyó, Berta Vidal i Catalina Florit que, a més del text, en signa la direcció. Les tres dones flueixen davant nostre de forma molt ben lligada, de manera que els canvis entre una i l’altra es fan gairebé sense interrupcions. Només en algun moment, quan les actrius trenquen el teatre per crear teatre dins del teatre i sembla que alguna cosa no rutlla… i ens adonem que sí, que rutlla, perquè podem escoltar la veu d’aquelles dones que, de tant veure-les, són invisibles, i també les de les actrius.

Un bon joc d’il·luminació, que juga amb els llums del teatre i uns lots que porten les actrius, ens fa descobrir uns objectes que estan exposats, com en un museu. Perquè les dones invisibles són gairebé com una peça de museu que ens han de posar al davant, ben il·luminades, perquè les veiem. Algú ens ha de dirigir la mirada cap a elles, ens les ha d’assenyalar, ens ha de dir a on hem de mirar. Perquè sense aquesta guia, no les podrem veure. No les miraríem. Les veuríem però sense veure-les. Serien invisibles com sempre…

A Retrats, a més, podem gaudir de diferents accents de català que li donen una musicalitat esplèndida. Accents que no acostumem a escoltar en escena i s’agraeix la delicadesa de Catalina Florit de voler que el català brilli amb la música dels diferents llocs. Això li dona força al muntatge i molta vida.

Retrats al Teatre Eòlia és una peça delicada, que tracta amb delicadesa aquelles veus de dona invisibilitzades sistemàticament perquè sembla que no són importants. I a Retrat(S) ens demostren que totes les veus ho són. Totes les veus tenen molt a dir. No cal que siguin grans discursos. De vegades només un «t’estimo», un «porta’m l’aigua» o un gemec poden ser una història emocionant.

• El millor de tot: el text i la musicalitat dels diferents accents de català.
• El pitjor de tot: la il·luminació no sempre deixa veure què és el que està exposat en aquest museu de veus silenciades. Caldria canviar la il·luminació perquè tots els objectes puguin ser ben visibles en cada escena.

Comprar entrades