[usr 5 img=”03.png”]
Júlia és una adaptació de Fröken Julie (La Senyoreta Júlia), d’August Strindberg, una obra que parla d’amos i criats, de les relacions de poder i de com aquestes poden canviar per raons molt diferents. Del poder dels diners i del sexe. Del passat de cadascú que fa que cada persona sigui diferent.
«La Júlia és molt fineta per segons qui.»
Júlia arriba a la Sala Atrium, una adaptació de l’obra de Strindberg
És Sant Joan, Midsommar, i tothom està de festa. Gairebé tothom: Cristina, la minyona, està enllestint la seva feina i vol anar a dormir. Per a ella, avui, no hi havia festa. En Jean torna de la festa disposat a fer feina. Per a ell hi ha hagut festa, però ja s’ha acabat i ara ha de tornar a la feina. I la Júlia, la filla de l’amo, que ha anat a la festa i s’ha portat la festa a casa i la vol continuar.
Jordi Llordella (Jean), Patrícia Mendoza (Júlia) i Anna Roy (Cristina), són els tres protagonistes que tenim físicament al nostre davant. Però en tenim més, virtuals, perquè el muntatge barreja les escenes amb els actors amb escenes de la pel·lícula sueca Fröken Júlia, dirigida per Alf Sjöberg i interpretada per Anita Björk; com Júlia, Ulf Palme; com Jean; i Märta Dorff; com Cristina.
El format audiovisual es manté també en escenes on Anna Roy fa de càmara, ajudant de direcció, o tramoïsta… i ens fa veure els altres personatges a través de la càmera, a través del seu ull. Cristina, que se n’ha anat a dormir, és la figura omnipresent en tot el muntatge. Ens fa sentir com veïns tafaners que mirem a través de la finestra què està passanta la casa del costat. Cristina ens fa còmplices d’aquest voyerisme.
«La meva opinió de la gent és molt millor que la teva.»
La barreja de teatre i cinema es fon de forma molt natural i posa un accent molt potent en cada escena. Un gran encert de Raimon Molins, que signa la dramatúrgia i la direcció.
Jordi Llordella, Jean, interpreta amb sobrietat un home amb desitjos i passions que sovint es veu obligat a amagar-ho tot. Anna Roy, Cristina, és la figura omnipresent que, malgrat semblar impertèrrita, ens transmet la dignitat de qui sap quin és el seu lloc. Una interpretació que, amb el seu hieratisme volgut i forçat, ens diu més que un bon diàleg.
I Patrícia Mendoza brilla en el paper de Júlia, una dona jove plena de traumes, que intenta sobreviure en un món que no és el seu, en un món on no hi troba el seu lloc, aferrant-se allà on pot sense saber què en pot sortir. Patrícia Mendoza passa de l’eufòria a la tristesa, a la còlera, a l’autocompassió, al menyspreu… en una espiral sense aturador, davant nostre, sense filtres.
El text barreja algunes frases en suec, que es superposen amb escenes de la pel·lícula… teatre? Doblatge?
«Skål!!!»
Júlia, a la Sala Atrium, és recuperar un muntatge que s’ha de veure tant sí com no. És innovació escènica. És apropar-nos el text. És un ventall d’interpretacions meravelloses que es gaudeixen, en persona o en imatge. Júlia és imprescindible
- El millor de l’obra: Anna Roy, Jordi Llordella i Patrícia Mendoza. Brillants!
- El pitjor de l’obra: Res. Fins i tot, podem entendre els diàlegs en suec.
