[usr 2 img=”03.png”]
El programa de mà ens presenta Heisenberg de forma pomposa… intentant relacionar les teories de Werner Heisenberg, que fou el primer la va descriure com el Principi d’Incertesa, amb una parella.
Però, fet i fet, no cal posar-se tan transcendent. Heisenberg, a la Sala Beckett, és com una d’aquelles pel·lícules que programen els dissabtes a la tarda, amb arguments senzills on un noi coneix una noia, i que ja sabem com acabarà després d’uns quantes anades i tornades.
Heisenberg arriba a la Beckett dins el Grec 2021
En aquest cas és la història de Claire i Àlex. Una dona d’uns quaranta i escaig anys i un home de 75, que es troben en una estació de metro i parlen. La primera trobada es repetirà unes quantes vegades fins que (sí, com a les pel·lícules del dissabte) acaben junts… Fi de l’obra. En aquest moment, on tot comença de debò, seria el moment en què apareixeria un THE END i els títols de crèdit de la pel·lícula… al teatre es fa un fosc i aplaudim.
El text de Simon Stephens és molt fluix i no ens aporta res. El programa de mà intenta vendre’ns un producte que després no es veu a escena. La traducció de Joan Sellent és impecable, amb un català preciós i ben triat que no cedeix al catanyol que sovint ho envaeix tot.
Josep M. Mestres no ha sabut aprofitar els dos grans actors amb què ha treballat. La Sílvia Bel i en Pep Cruz es llueixen facin el que facin i els dirigeixi qui els dirigeixi. En aquest cas, es nota la seva experiència i els seus anys damunt d’un escenari… però no és gràcies a la direcció, sinó a ells, que són dos grans actors.
L’escenografia és molt senzilla: una gran plataforma corbada que permet que els actors hi pugin, o que s’hi facin projeccions que, metafòricament, ens expliquen el pas del temps… un recurs que, en aquest cas, és sobrer.
Heisenberg, a la Sala Beckett, és un teatre amb una història senzilla. Un tipus de teatre que no pretén res més que fer-nos passar una bona estona, i no anar més enllà. De tant en tant, està bé veure que podem trobar muntatges així.
- El millor de l’obra: Sílvia Bel i Pep Cruz. I la traducció del text al català.
- El pitjor de l’obra: el text.
