Torna Falaise a Barcelona, un espectacle de Baró d’Evel que emociona, ens fa riure, ens hipnotiza, en sorprèn, ens atrapa… Un espectacle on dansa, clown, acrobàcies i animals es barregen a l’escenari en un crit cap a la llibertat, cap a la puresa i cap a la bellesa. Perquè el color negre, l’obscuritat que impregna l’escenari, acaba pintat de color blanc, acaba impregnat del blanc dels ocells i del blanc del cavall…
Falaise de Baró d’evel és una proposta que ens emociona, ens fa riure i ens hipnotitza
Una ciutat fosca, on les parets cauen a trossos, on la humanitat sembla estar dins d’un laberint ple de persones perdudes i marejades. Així és com comença Falaise, l’espectacle de Baró d’evel que va aconseguir el Premi Ciutat de Barcelona 2020 i el Premi de la Crítica. I no m’estranya. Perquè és una proposta que, des de ben al començament, ens indica que estem a punt de veure quelcom diferent. La primera escena, amb les cortines encara baixades, és hilarant, carregada de comicitat, amb un punt totalment inesperat i boníssim. Però s’obren les cortines i comença la màgia.
A la ciutat de Falaise ens trobem amb una persona beguda que està tirada al carrer. I, de sobte, una dona vestida de blanc intenta escapar d’una de les finestres. Potser escapa del seu casament, potser escapa de la seva vida, potser escapa de la foscor del laberint que l’atrapa i no la deixa marxar. No ho sabem, però ens és igual. Perquè, des d’aquest moment, comencen a aparèixer personatges igual de perduts i desesperats que intentant escapar de la viscositat de la foscor de la ciutat i connectar, de nou, amb aquests visitants de color blanc que ens sorprenen a l’escenari: els ocells i un cavall. Sí, heu llegit bé: un cavall al Teatre Lliure!
Un espectacle metàforic carregat de poesia i bon humor
Ens trobem amb un espectacle multidisciplinar on la poesia, la metàfora, el clown, el ball i el cant van agafats de la mà. Hi ha moltes escenes i cadascuna d’elles té força, té significat. Però si m’he de quedar amb alguna, em quedo, sens dubte, amb l’escena de la parella trencant-se a trossos. És una escena que sembla impossible que estigui passant, però està passant; una escena pròpia del cinema i lluny del teatre. Però aquí la veiem, la sentim i la palpem en primera persona. Es trenquen. Tal qual. És preciosa, impactant, metafòrica.
I els tocs d’humor que trobem a Falaise són brutals. Costa molt el clown ben fet, costa sortir de les bromes típiques i aconseguir fer riure, però de veritat! I a aquest espectacle ho aconsegueixen. De fet, des de la primera escena que ja he esmentat, el riure ja s’instal·la als nostres rostres. Però, després, amb el paper del captaire, o amb el personatge interpretat per l’Oriol Pla on ha de fer declaracions a la premsa, s’aconsegueix crear una obra amb un humor brillant. Plorava de riure i, això, costa moltíssim d’aconseguir al teatre!
I, la veritat, és que no acabaria mai… L’escena on un dels personatges, que comença a estar contagiat pel color blanc, per la puresa, acaba despullat, però fugint pel terrat, és també sublim. Totes les escenes tenen un gran significat, jugant amb el negre/blanc, amb la ciutat/natura, amb la vida/mort. Una metàfora molt ben treballada, amb una estètica cuidada al detall que fa que surtis del teatre plena de bellesa i sabent que has assistit, no a una peça de teatre, sinó a tot un viatge. Quina meravella! 🙂
- El que més m’ha agradat: L’estètica de l’obra, com es juga amb el fosc i la llum, amb la ciutat decrèpita, amb la fotografia de les escenes… Tot això, fa que l’obra tingui un caire molt més brillant, poètic, com si veiéssim un quadre del qual tots formem part. Això és: ens fiquen en una obra d’art i ballem, riem i ens emocionem dins d’ella.
- El que menys m’ha agradat: Sé que és impactant i molt sorprenent, però a mi el tema dels animals a un escenari no m’agrada. Sobretot imaginar-me al cavall, amb lo gran i preciós que és, haver-se d’estar dues o tres hores al teatre, em fa sentir incòmoda.
— COMPRAR ENTRADES —
