La Sala Fènix ha portat, per cinc dies, la companyia de Sevilla Ekléktika, amb Yo soy gente rara. I que és Yo soy gente rara? Doncs és un diàleg entre dos, o tres, o quatre… o un monòleg a estones… que les dues actrius Alba Suárez i Nieve Castro van estirant, com un fil, davant nostre.
Perquè, de sobte, alguna cosa fa «clac» dins nostre i el món s’atura per un moment. Un moment molt llarg que pot semblar una eternitat… i les coses sembla que han de canviar. Perquè el passat és passat però és present. Perquè elles recorden l’olor de la xirimoia i l’olor les fa reviure el passat que ja no és passat i torna a ser present. Perquè les paraules ens porten d’un costat a l’altre… ens agafen, ens fan seguir-les, ens esperen, ens fan córrer, ens fan tornar al principi o, de sobte, canvien de direcció…
Yo soy gente rara amb Alba Suárez i Nieves Castro
Alba Suárez i Nieves Castro es converteixen en una, dues, tres i quatre persones per explicar-nos una història que no sembla que no explica res. És un viatge dins dels seus pensaments que es descabdellen de forma desordenada… i el que veiem en escena són també els nostres pensaments, de vegades, ben coherents, de vegades, ben erràtics… que sembla que no portin enlloc i ens acaben il·luminant.
Una escenografia buida, amb unes caixes i unes maletes n’hi ha prou. Uns abrics de color taronja que creen espais i poden arribar a tenir vida pròpia. I Alba Suárez i Nieves Castro. Dues actrius que saben transmetre aquest fil de pensament… ara segur, ara insegur, ara coherent, ara caòtic. Dues actrius que ens fan viure el fil dels seus pensaments que es fan paraula en escena. Dues actrius que saben transmetre el sentiment, la passió, l’alegria… i que saben fer riure al públic, de manera que riem amb elles. No d’elles. Un humor fi i ple de tendresa. Un humor que té la rialla assegurada perquè no és agre ni cruel.
Perquè, de sobte, sentim a dins un «clic»… i el món s’atura per un moment que sembla etern, i tot sembla que troba el seu lloc en el món… per un moment… perquè de seguida els pensaments ho tornen a envair tot… i ens empenyen cap a un oceà d’idees que van i venen, que ens fan pujar, baixar, que ens fan rodolar, que ens ensorren o ens envien al punt més alt.
Yo soy gente rara, a la Sala Fènix, ha estat un muntatge amb un text molt bonic i molt ben interpretat. És una sort que la Sala Fènix s’arrisqui a portar teatre d’altres llocs perquè puguem gaudir creadors amb altres maneres de fer, d’entendre el món i el teatre. En aquest cas, a més, amb Yo soy gente rara, ho han encertat de ple.
- El millor de l’obra: el text i la interpretació.
- El pitjor de l’obra: només va estar cinc dies en cartellera. Una llàstima.
