Tots els dies arriben, al Gaudí, és una tragèdia. Té l’aspecte d’una comèdia, però és una tragèdia. Des de bon començament ja sabem que no acabarà bé, malgrat els moments de comicitat oberta, de comicitat agra… hi ha un rerefons que ens fa encendre una alarma al cap. No és una comèdia. És una tragèdia.
«Una nit sense els dos xavals, que ocupen tota la casa…»
Tots els dies arriben, una tragèdia que té aspecte de comèdia
El sopar entre les dues parelles comença bé, amb converses convenientment educades, amb bromes contingudes, amb riures forçats… amb temes que s’eviten i que s’esquiven…
«I a tu, no et va regalar res? – No, no, no! Ni ganes!»
Els dos germans carreguen una herència familiar que cadascú entoma com pot. El pare és un tema que a cadascú el remou d’una forma diferent… el pare, omnipresent, malgrat que no ho vulguin. Un pare i un passat que té els dits molt llargs i encara els marca la vida.
«No penso perdre ni un segon parlant d’ell (del pare)»
De mica en mica, com una bola de neu que no es pot aturar, la conversa es va omplint de retrets, d’acusacions, de secrets descoberts, de records mal païts, de ràbies mal digerides, de traumes... una bola de neu que comença molt petita i que, de mica en mica, es va fent molt grossa i avança de pressa, més de pressa, més de pressa…
«Només pensava en ell, en ell i en l’alcohol.»
Bona posada en escena, interpretacions i vestuari
L’escenografia és la taula del sopar. Amb una il·luminació centrada en la taula, talment com en un sopar en qualsevol casa. Una il·luminació que canvia quan l’escenografia es divideix en dos, per mostrar-nos el menjador i un balcó exterior.
Albert Alemany (Josep), Lali Barenys (Paula), Jenny Beacraft (Sílvia), Pep Miràs (Israel) interpreten les dues parelles. Dues parelles, de dues edats diferents… amb un rerefons comú: les quatre persones arrosseguen frustracions, traumes, repressió, secrets… les quatre persones viuran un sopar catàrtic que potser no sortirà com esperaven.
«No ho ho faràs, pel simple motiu que ets un reprimit, igual que tota la teva família.»
El disseny de vestuari defineix cada personatge de forma molt clara. Veient-los, sabem qui és qui i com és. O com vol representar que és. El vestuari és una disfressa, una màscara que cada personatge fa servir per mostrar-se als altres.
Un ritme irregular amb pauses innecessàries
Iñaki Garz és l’autor i el director de l’obra. El text avança amb força precisió. La davallada als inferns és contínua, al principi va a poc a poc, després es precipita ràpidament. La direcció és irregular. El ritme del muntatge no segueix el text i, en alguns moments, fa pauses innecessàries.
El text no només parla de secrets, de traumes, de frustració, de culpa… però, sobre tot, parla d’incomunicació. Parla de la manca d’eines per parlar, per expressar el que sentim. Parla de la manca d’empatia que impedeix als quatre personatges sortir del seu egoisme, de sentir-se el centre del món, i intentar atansar-se als altres.
«Dubto molt que puguis fer res.»
Tots els dies arriben, al teatre Gaudí, és una tragèdia. Una tragèdia que té moments còmics, que ajuden a trencar la tensió… però és una tragèdia. Una tragèdia que ens fa mal perquè, en més d’un moment, ens sentim identificats amb els personatges, amb la seva petitesa, amb les seves màscares.
- El millor de l’obra: el text. Un text que punxa i que fa mal. Un text que ens fa pensar.
- El pitjor de l’obra: el ritme irregular, amb pauses innecessàries. Un ritme que no lliga amb el text.
— COMPRAR ENTRADES —
