A la Sala Versus hi podem trobar Tot fent Pigmalió amb la Lloll Beltrán i en Manel Barceló jugant amb l’obra Pigmalió. Jugant, perquè el que fan és jugar: jugar amb els textos de Bernard Shaw i la traducció de Joan Oliver, jugar amb la pel·lícula My Fair Lady.
Tot fent Pigmalió, un joc teatral inspirat en l’obra Pigmalió
Tot fent Pigmalió és un joc teatral on els dos actors es mouen entre l’obra original en anglès, la traducció i adaptació al català i la pel·lícula musical i ens regalen petits moments cantats.
El text de March Rosich va i ve de l’ara i aquí, al passat, quan Dagoll Dagom va estrenar Pigmalió al Romea… o a Hollywood, quan Rex Harrison feia de Mr. Higgins. I mentre el text va i ve, l’argument de Pigmalió va avançant davant nostre.
El professor Jordana parla un català tan magnífic i florit que sembla mentida que algun cop haguem tingut aquest nivell de llengua i vocabulari. La Rosita Fernández és una mostra d’aquella gent nouvinguda que necessitava el català per viure aquí, i que l’aprenia com podia.
En Joan Oliver, en fer la traducció, ho va tenir molt clar: «El nostre teatre és un magnífic solar: runa, pedregam, no poques barraques i algun quiosc de guix, d’estil vagament balcànic». Aleshores teníem poc teatre, poca tradició, però ell li donava tot el valor. Era poc, però era nostre.
Un crit per recuperar el nostre teatre
I aquest Pigmalió, entre joc i joc, també és un crit a recuperar el nostre teatre, els nostres autors i autores que són allà, desats en un calaix, esperant que algú, algun dia, els tregui la pols i els porti a escena. Podem mirar endavant i pensar a fer un nou Pigmalió, però no oblidem aquell Pigmalió que es va fer al Romea. El nostre avui i el nostre demà tenen arrels en el nostre passat.
L’escenari és una sala d’assaig, perquè en Manel Barceló i la Lloll Beltrán assagen. I, mentre assagen, l’escenari es va convertint, per obra i màgia de les seves paraules… en l’entrada d’un teatre, la casa del Professor Jordana, la casa de la Sra. Jordana, un carrer, un saló a Pedralbes… La força de les paraules ens permet anar d’un lloc a l’altre sense moure’ns de la cadira.
El vestuari està molt ben dissenyat… de mica en mica, davant nostre, apareixen Rosita i el Professor Jordana… fins que davant nostre hi tenim a tothom: Rosita, el Professor Fernández, la Lloll Beltrán i en Manel Barceló.
Tot fent Pigmalió, a la Sala Versus, és una bona oportunitat per gaudir d’un muntatge que és un joc... però que, alhora, ens mostra que el llenguatge és una eina molt potent per crear universos davant nostre.
- El millor de l’obra: text i interpretacions.
- El pitjor de l’obra: la música, de vegades, tapa les veus quan canten els dos intèrprets…
— COMPRAR ENTRADES —
