[usr 4,5 img=”03.png”]
És ben cert que de vegades cal guanyar distància per veure les coses més clares, i per contradictori que sembli, les millors reflexions sobre Casa venen quan ens trobem lluny d’ella. En el cas de Jaha Koo, en un continent culturalment i socialment molt diferent al de la seva Corea del Sud.
Aquest cap de setmana passat, el Teatre Lliure va oferir la Sala Fabià Puigserver a aquest dramaturg sud-coreà dins del marc de Katharsis 2022, un cicle que convida a creadors d’arreu del món a dialogar sobre identitat i teatre. Jaha Koo va presentar-hi la seva Hamartia Trilogy, tres peces complementàries però independents que demostren la potència del teatre de fer-nos viure ben de prop i ben endins realitats allunyades que mai ho acaben sent tant. És el que té ser humans.
The Hamartia Trilogy: el passat col·lectiu que portem dins
“밥을 먹었어?” o “Has menjat?” és la manera coreana de preguntar un “Què tal?” o un “Tot bé?” Això ens ho explica Jaha Koo en la seva original exploració de la societat sud-coreana a través de les màquines de cuinar arròs de Cuckoo, i amb els meus coneixements nivell B2 (i orgullosa) de coreà, afegeixo a més que la paraula 밥 no significa tan sols l’àpat en sí, sinó que també vol dir “arròs”, fent de la pregunta tant “Has menjat (un àpat)?” com “Has menjat arròs?” Més enllà de tot el que podríem dir sobre la importància de la gastronomia local en la cultura d’un país, tant l’arròs com la llengua tenen un paper central en la presentació que fa Koo d’una Corea del Sud pressionada a fer el que sigui per encabir-se dins d’un motlle perfecte a ulls de la seva societat… una societat intensament impactada per ulls (i mans, i peus, acció directa, vaja) estrangers.
Els darrers anys, el món sencer ha vist els efectes de l’anomenada “Hallyu Wave”, o “Ona coreana”, que fa referència a un ràpid augment en popularitat de la cultura contemporània de Corea del Sud, especialment a través de la seva música (el kpop) i de les seves sèries (El joc del calamar, per exemple, però també els anomenats k-dramas).
La indústria de l’entreteniment coreana ha sabut guanyar-se els cors del públic occidental, i des d’aquí donem la benvinguda amb braços oberts a tots aquests fenòmens, però Jaha Koo presenta en el seu teatre documental una altra cara d’aquesta Corea tan moderna i atractiva.
Temes com la solitud, els suïcidis, el capitalisme, les aparences i les relacions generacionals afecten al país com afecten els seus habitants – Koo inclòs – i el present tan aparentment glamurós d’aquest petit país amaga ferides del passat que Koo destapa a través de tres petites joies teatrals: Lolling & Rolling, Cuckoo, i The History of Korean Western Theatre.
Com ens deia també recentment Pau Vinyals al Tantarantana, el passat del país que ens ha vist néixer es fa notar en el present no només a nivell col·lectiu, sinó també dins de cadascun de nosaltres. Tots som fills de la nostra mare, la identitat nacional esdevé personal, i els patiments d’un país els nostres. Koo teixeix tots aquests lligams en les seves tres peces, passant del personal al nacional amb tanta fluïdesa que un públic català de ben segur pren apunts mentals.
Koo s’esforça a aprendre anglès i a pronunciar bé les erres sense tocar al paladar gràcies al seu professor i amic Jack, mentre el seu país s’esforça a reconstruir-se a partir d’ajuts americans que no venen sense conseqüències. Però per molt que ho intenti, els somnis d’en Jaha segueixen sent en coreà, i en ells, el seu amic és qui s’adapta al seu idioma.
La realitat que ens mostra Koo és sovint desoladora i desesperançadora, però si una reconciliació com aquesta és possible en el món dels somnis, el següent pas més semblant a això són les històries i reflexions que porta sobre l’escenari.
Katharsis: La catarsis que neix d’arrosseres parlants i DJs didàctics
El cicle Katharsis programat pel Teatre Lliure aquesta segona meitat de gener pretenia qüestionar-se temes sobre la identitat: tant de la identitat teatral, com de la pròpia, i les maneres com el col·lectiu, les arrels, el gènere, la classe, i tot tipus d’altres variables afecten el que exposem sobre l’escena. La pregunta “què és teatre?” pot espantar a més d’un espectador ja d’entrada, i és cert que un cicle com aquest no està precisament pensat per un públic comercial, però el Lliure l’encerta de ple amb aquest fitxatge, que aconsegueix explorar nous formats i narratives tot i resultant extremadament entranyable, amè, i sens dubte impactant.
Els espectacles de la trilogia tenen moments emotius, poètics, divertits, i fins i tot musicals – inclosa una cançó que ben bé podria haver inspirat el Bezos de Bo Burnham en el seu aclamat show de la quarantena. Un doble diàleg (el del personal/nacional, i el del passat/present/futur) s’estableix a través de la veu, l’idioma i la imatge, que ajuda a contextualitzar totes les històries, i tot plegat conforma una trilogia molt completa que captiva sense esforç i passa més ràpid que qualsevol 30 minuts. Cal destacar així la feina feta per Eunkyung Jeong en l’espai escènic, simple però perfectament just, i la dramatúrgia (o assessorament dramatúrgic, depenent de la peça) de Dries Douibi.
Jaha Koo és només un, però no està mai sol sobre l’escenari. Amb això no estic fent tan sols una metàfora carrinclona sobre portar Corea amb ell al Teatre Lliure, sinó que de manera literal, Koo s’ajuda de convidats estel·lars com les arrosseres Hana i Seri (totes les meves disculpes a la tercera, la muda, el nom de la qual se m’escapa… el que sol passar quan fas la feina i no parles), o bé d’en Jack, el seu antic professor d’anglès americà, que es comunica amb ell a través d’un tocadiscs.
Tot i ser ell mateix el fil conductor de totes les històries, en Jaha sovint deixa el protagonisme a intèrprets que de carn i ossos pocs en tenen: la tecnologia dels vídeos, les gravacions i aparells com les bullidores d’arròs. Per molt talent interpretatiu que tingui una arrrossera amb llums LED (i de veritat que us sorprendria), el teatre de Jaha Koo no es deixa definir per paràmetres tradicionals. Tanmateix, el dramaturg coreà entitula la seva trilogia fent referència a “Hamartia“, el terme grec antic que defineix el moment d’error tràgic de l’heroi que desencadena el seu destí. El passat – aquest cop el dels orígens del teatre – entra en diàleg amb el present també en termes teatrals.
Aristòtil definia l’essència del teatre a partir del concepte molt debatut de la catarsis. Per molt o poc que entenguem el que volia dir el filòsof fa més de dos mil anys, el cert és que quan l’arròs cuit surt de l’arrossera en un cilindre perfecte de color blanc i recordem la “societat sota pressió” de la qual ens ha parlat l’entranyable electrodomèstic, el que recorre el cos pot o no ser una espècie de purificació o de moment de claredat intel·lectual, però és difícil d’experimentar enlloc més que davant la màgia de l’escena. Felicitats al Katharsis i a Jaha Koo i el seu equip per fer-nos-ho viure.
- El que més m’ha agradat: La manera com les peces aconseguien lligar perfectament les anècdotes personals amb els problemes sociopolítics que presentaven. I les arrosseres quan canten també.
- El que menys m’ha agradat: Cap queixa respecte a les obres en sí, però si no parlo gaire de la tercera part de la trilogia, és per què no vaig tenir l’oportunitat de veure-la (tristament, dos dies donen pel que donen), i m’hagués agradat molt poder completar la saga.
