[usr 5 img=”03.png”]
La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya ens presenta l’obra Testimoni de guerra; la podeu anar a veure fins el proper 31 de gener. Aquest projecte teatral s’ha pogut portar a terme gràcies a ser el guanyador del Premi Quim Masó 2019.
Testimoni de guerra, dos monòlegs sobre el periodisme de guerra
Sota la direcció i autoria de Pau Carrió, assistim a l’escenificació de dos monòlegs dramàtics, interpretats per Pol López i Laura Aubert, amb un mateix fil conductor; el periodisme bèl·lic.
Pol López dóna veu a Kevin Carter, en el monòleg titulat “Vas ajudar la nena?”. Carter fou un reporter gràfic sud-africà que guanyà el premi Pulitzer l’any 1994 i que es suïcidà tres mesos després.
Laura Aubert es posa a la pell de Marie Colvin, en el monòleg “Des de l’ull de l’huracà”. La periodista americana va treballar com a reportera de guerra des de l’any 1986 i fins el 2012, quan fou assassinada mentre cobria el Setge d’Homs a Síria.
On són els límits?
Pau Carrió confessa haver unit aquests dos monòlegs quasi de forma circumstancial, com per inèrcia, ja que no els va escriure des d’un inici per anar de la mà, però, quan va començar amb el projecte del monòleg de la Marie Colvin, i s’hi va endinsar, va veure que el portava cap al monòleg de Carter, que ell ja havia escrit feia molts anys i que tenia “allà guardat en un calaix”, però que sabia que havia d’acabar sortint.
Tots dos monòlegs denuncien la no actuació dels governs davant dels conflictes bèl·lics i les seves conseqüències; els milers de civils morts en les guerres, les dones violades, els nens famèlics… Testimoni de guerra és la veu de dos periodistes que van morir per la seva feina, per no pensar en res més que en informar d’una injustícia que ells veien cada dia i que, fins a l’últim alè, van mantenir l’esperança de que allò que ells fèien pogués tenir una incidència en la societat.
El director i autor de Testimoni de guerra es planteja en aquest treball moltes preguntes; què fem amb el dolor de la guerra?, com reaccionen els governs?, com reaccionem nosaltres?, què fem amb tot aquest conflicte real, el de la guerra i de les pèrdues que genera i el conflicte intern que provoca en els que hi estan implicats. Un debat complex davant del qual Pau Carrió no es vol quedar indiferent: “no sé què n’hem de fer però sé que no podem tancar els ulls”
La senzillesa més profunda
Una escenografia buida basada únicament en el joc de llums i la mateixa presència de l’actor o de l’actriu, un vestuari senzill i un parell d’aparicions musicals, molt mínimes, que apareixen al final de cadascun dels monòlegs: aquests són els elements que ens trobem a la Sala Tallers quan anem a veure aquesta peça teatral.
I amb aquesta senzillesa extrema, Testimoni de guerra és una obra extremadament intensa, profunda i una interpretació brillant. Els dos actors es transformen en els dos personatges i aconsegueixen transmetre’ns les seves pors, la seva força, la seva angoixa i també la seva sensació d’impotència.
- El que més m’ha agradat: l’excel·lent interpretació dels dos actors i la gran qualitat del text.
- El que menys m’ha agradat: les cadires de la Sala Tallers, molt incòmodes.
