[usr 4 img=”03.png”]
A La Villarroel podem veure una obra de petit format, Qui estigui lliure, que ens parla de la violència. D’aquella violència que és com una sordina que ens va perforant, dia a dia, cop a cop… que sembla que no ens afecta o potser sí.
Qui estigui lliure una obra que parla sobre la violència del dia a dia
Paula Jornet, Pau Escobar i Nil Cardoner són la Carla, l’Àlex i en Pol. Tres amics de tota la vida, d’aquells que han estat sempre junts, en tot, per a tot, que són carn i ungla. Passen el temps en un descampat ple de ferralla. Un antic residu d’un passat de la ciutat que és a punt de desaparèixer sota la piqueta d’una constructora per construir-hi pisos. El passat, el present i el futur dels tres amics serà un munt de runa, abans no es converteixi en blocs de pisos.
“Tots tenim el nostre llenguatge propi.”
L’Àlex acaba de sortir de la presó. És un segon retorn. Fa uns anys, a causa de la crisi, en Pol va haver d’anar a viure fora de la ciutat, a un poble. Tot i que els tres amics es continuaven trobant… ja no era el mateix. La distància, la feina, els estudis… tot ho feia diferent.
“No sabia que depenia tant del lloc d’on vinc i de vosaltres.”
L’Àlex va anar a la presó per estomacar una parella d’homosexuals. Ell i els seus amics del poble, del futbol, es van llançar sobre una parella, sense pietat, descarregant tota la ràbia.
La Carla i en Pol hauran de veure com assumeixen aquesta violència que estava soterrada en el seu dia a dia… fins que va esclatar. I també hauran de descobrir si aquesta violència que va fer esclatar l’Àlex també la tenen ficada a dins.
L’obra va del present al passat, en petits flashbacks, que ens expliquen la relació dels tres amics. Tenim la informació, però l’hem de pair nosaltres.
L’escenari, un descampat ple de ferralla. Un element que és força inusual en les nostres ciutats. Un món on els tres amics han construït el seu refugi. Un lloc on han jugat a tot, que ha estat el lloc on la imaginació els permetia evadir-se del món en què viuen… un lloc que és seu, seu per ocupació, per dret d’ús. Un disseny d’escenografia que també lliga amb el disseny de vestuari, que defineix els personatges de manera molt clara.
“Me la suda que sigui un grapat de ferralla. És la NOSTRA ferralla.”
Xavi Buxeda dirigeix amb ritme el seu text, fent que els tres actors facin salts en el temps o trenquin la quarta paret de tant en tant… ni el muntatge ni el text no jutgen… només pregunten i fan que ens preguntem sobre el que veiem en escena i, després, en el que tenim en el nostre entorn.
El disseny d’il·luminació fa que hi hagi moments de solo per a cadascun dels actors.
Paula Jornet, Pau Escobar i Nil Cardoner interpreten amb molt realisme el seus personatges, marginals, agressius i alhora molt protectors amb els que són dels seus, afectuosos entre ells, però marcant distàncies amb l’exterior. Però, a estones, els falta intensitat i no encaixa gaire el que diuen, amb com ho diuen i el que fan. Com si el text fos massa dur i la direcció hagués volgut suavitzar-ho.
“Que soc aquí per ajudar-te.”
Qui estigui lliure, a la Villarroel és un text dur que ens fa preguntar-nos sobre la violència quotidiana, la que vivim, la que intentem mantenir controlada… la que, de vegades, se’ns escapa de les mans.
Un muntatge amb un final que és el millor de tota l’obra. Un final que trenca tot l’esquema del que hem vist fins al moment. Un final que és com un bombardeig de preguntes que no ens deixa indiferents.
- El millor de l’obra: el final. Sorprenent i trencador.
- El pitjor de l’obra: la direcció d’actors que no ha donat profunditat als personatges.
