La Villarroel reposa una de les obres d’èxit que la temporada passada vam poder veure al Versus Glòries: Pols de Diamant. Escrita pel jove dramaturg Pau Goya va guanyar el IX Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears inspirant-se en uns fets reals que van passar el 2021.
Pols de Diamant s’inspira en fets reals: una agressió homòfoba
Quins poden ser els motius que porten a un jove de 20 anys del barri de Malasaña (Madrid) a presentar una denuncia falsa per agressió homòfoba? Un similar i recent episodi va fer que es convertís en un fenomen viral i en un linxament mediàtic quan es va descobrir que no era veritat. Potser només era una altra manera de mostrar una crua realitat que, segons les estadístiques, augmenta dia a dia? Les agressions homòfobes.
Ho he fet per protegir-me (Dani)
Les dades que ofereix l’Observatori contra la Homofòbia són clares. Les agressions motivades per orientació sexual a Catalunya durant el 2023 han estat 303, més del doble de les 113 que es van produir el 2015, any en què es va iniciar l’anàlisi comparativa. Es concentren els caps de setmana segurament a causa de la major interacció social i les pateix més el col·lectiu gai amb un 63% del total. En canvi, les denúncies falses són del 0,068%.
Una estructura narrativa que ens porta a descobrir la veritat
Pols de diamant se situa entre el teatre de denúncia i el de reflexió. Com un thriller sociològic en què la informació se’ns dona a través de diverses escenes: l’entrevista en directe a la víctima, la denúncia davant la policia que troba incoherències en la declaració de Dani, les converses d’aquest amb el noi (l’Aleix) que coneix poc abans dels fets, la visita al metge li diu que ha de notificar l’agressió, … Les escenes se succeeixen sense pausa que les separi.
Tot sota l’atenta mirada i les constants interferències dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Un gran panell ovalat que ocupa la part superior de l’escenari s’il·lumina per avisar-nos dels missatges de WhatsApp o de Grindr. En aquest cas, com malauradament en molts altres, les xarxes socials van tenir gran impacte en l’opinió pública. Un fet que també posa en qüestió Pols de Diamant.
Grans interpretacions de Dafnis Balduz i Albert Salazar
La simbiosi entre l’intel·ligent text de Pau Goya, l’encertada direcció de Nelson Valente i les excel·lents interpretacions de Dafnis Balduz (Aleix) i Albert Salazar (Dani) és perfecte. És difícil trobar dos actors que encaixin millor en l’obra: Dafnis Balduz, amb una llarga i prolífica trajectòria a la televisió, el cinema i el teatre i Albert Salazar, guanyador del XXII premi Max com a millor actor per la seva interpretació a AKA de Daniel Meyer.
Un aplaudiment per a les grans actuacions de Balduz i Salazar que interpelen directament al públic per obligar-lo a posicionar-se. Mereix especial atenció el desdoblament de personatges de Balduz que demostra una versatilitat difícil de superar. És capaç d’interpretar diferents papers amb només un petit canvi d’inflexió en la veu: parella de Dani, entrevistador, policia, metge …
L’àgil ritme de l’obra, que alterna les escenes sense ordre cronològic, i els enginyosos diàlegs ens porten a descobrir una veritat que – com podeu suposar – no puc desvetllar.
Què s’amaga rere d’algunes mentides?
Per mostrar com de vegades sota una mentida s’amaga una crua realitat. Que les persones – com els diamants – tenen moltes cares. Que, malgrat l’aparent duresa d’aquest mineral, pot convertir-se en pols si se’l colpeja de forma reiterada i insistent. La coneguda cançó de Rihanna “Diamonds’ sona pels altaveus de La Villarreal, a mode de banda sonora, engolint-nos en una bombolla acústica.
Si pulverizamos un diamante, lo convertimos en polvo
El problema de les agressions homòfobes que tracta Pols de Diamant és feixuc però no entra en victimismes ni acusacions supèrflues. Goya no posa el focus en els fets – sense que això impliqui que els resta importància – sinó en els motius que van portar Dani a mentir. En el fons, aquest és el “quid” de la qüestió, no?
- El que més m’ha agradat: el text de Pau Goya i les interpretacions de Dafnis Balduz i Albert Salazar.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res. És una obra rodona.
