Consulta la cartellera de teatre Barcelona
[usr 3 img=”03.png”]
Dins del programa del Grec podeu veure al Romea l’adaptació de la novel·la de l’escriptor mexicà Juan Rulfo, Pedro Páramo. Amb la dramatúrgia de Pau Miró, la direcció de Mario Gas i la interpretació de dos grans actors com Vicky Peña i Pablo Derqui.
L’obra que Rulfo va publicar el 1955 és un clar exponent del realisme màgic, un moviment del segle XX que consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics en la vida real de tal manera que resulta difícil diferenciar-los, ja que la línia que separa realitat i fantasia desapareix. Aquest fet influeix decisivament tant en l’argument com en la posada en escena de l’obra.
Pedro Páramo és una obra del realisme màgic on conviuen mortals i esperits
Pedro Páramo planteja un dels grans temes literaris: el del fill que busca el pare per descobrir els seus orígens i reclamar allò que per dret li pertany. L’opressió dels cacics i les ànsies de revolució del poble posem el rerefons polític i social a l’obra de Rulfo. Pedro Páramo i Juan Preciado se situen precisament en els extrems dels estrats socials mexicans.
La complexa trama de Pedro Páramo, amb freqüents salts en el temps, es podria resumir així. Poc abans de morir, Dolores Preciado demana al seu fill Juan Preciado que torni al poble d’origen Comala i reclami el que és seu. Obeint la petició de la moribunda, Juan Preciado inicia el camí de retorn als seus orígens – a mode de viatge iniciàtic – per descobrir qui era el seu pare, Pedro Páramo. I de retruc, també qui era la seva mare.
“Vine a Comala porque me dijeron que vivía mi padre, un tal Pedro Páramo
Durant el trajecte troba diferents personatges (vius i morts) que l’ajuden a saber que Pedro Páramo, ara mort, era un cacic, cruel i dèspota, enamorat de Susana San Juan que es casa amb un altre home. A causa del desengany amorós condemna el poble a l’abandonament.
“Me cruzaré de brazos y Comala se morirá de hambre y así se hizo”
També descobrim per què Dolores Preciado va abandonar el seu marit, qui són els altres fills de Páramo (un reconegut i l’altre no), com pot el cruel Pedro Páramo tenir tendres sentiments vers Susana. De fet, l’amor de Dolores Preciados pel seu fill i el de Pedro Páramo per Susana són els únics sentiments positius que trobem en aquesta obra plena de desig de venjança, odi i crueltat que ens parla sobretot de la mort (i de després de la mort),
En aquesta adaptació que ja es va poder veure a les Naves de Madrid l’octubre del 2020, s’ha simplificat al màxim el nombre de personatges – reduint-los a dos – sense alterar l’essència de l’obra.. Vicky i Pablo interpreten tots els personatges de Rulfo: Eduviges Dyada, Susana San Juan, Dolores Preciados, Abundio Martínez, Miguel Páramo, etc. Amb petits canvis de vestuari, entonació i moviments del cos passen constantment d’un a altre.
Vicky Peña i Pablo Derqui interpreten tots els personatges de l’obra de Rulfo
La llarga trajectòria escènica de Vicky Peña i Pablo Derqui avala el repte interpretatiu que suposa donar vida a tants personatges, sobretot el de Vicky Peña que aconsegueix abaixar el to de veu molt per sota del que li és habitual i parlar amb un sorprenent accent mexicà.
Malgrat les bones interpretacions de Peña i Derqui, però, Pedro Paramo no aconsegueix el resultat esperat sobretot en la segona part de l’obra. Mentre que el fil argumental de la primera part introdueix els personatges principals i els motius del viatge de Pedro Preciado a Comala, durant la segona part sovint ens perdem en una trama que no respecta l’espai temporal, plena de personatges que no sempre identifiquem i amb un llenguatge i accent mexicà que s’allunya tant del nostre que costa d’entendre.
El realisme màgic també influeix en la posada en escena de Pedro Páramo que es caracteritza per un ambient fosc i les imatges que es projecten en la pantalla posterior: espelmes, calaveres …amb l’objectiu de crear l’ambient fantasmagòric que traspua l’obra. Al centre de l’escenari, una polivalent escala de fusta que s’obre i es plega per acollir diferents escenes.
Bones interpretacions, però un resultat final que no es correspon
De ben segur que no deu haver estat gens fàcil adaptar el llibre de Rulfo a escena ni tampoc plasmar tot el que té de simbòlic el realisme màgic on mortals i esperits s’uneixen sense evidenciar la seva naturalesa corpòria, però alguna cosa trontolla. Malgrat les sempre excel·lents interpretacions de Vicky Peña i Pablo Derqui ens quedem amb la sensació que s’hauria d’haver sintetitzat més l’obra, prescindint d’alguns personatges, i escurçat la durada.
- El que més m’ha agradat: les interpretacions de Vicky Peña i Pablo Derqui.
- El que menys m’ha agradat: la sensació de perdre’m en l’argument de l’obra i la manca de connexió entre escenes
