El Versus Glòries ens convida a retornar al meravellós món del circ amb una petita joia escènica: Pazzo. Escrita per Félix Herzog, dirigida per Roberto G. Alonso i interpretada per Jordi Banacolocha i Adrian Grösser.
Pazzo parla de l’època d’esplendor del circ
Dàrius i en Francesco, dos artistes de circ, malviuen de fa anys al costat d’una carpa al mig del camp, lluny del poble. Tots dos intenten trobar la manera de mantenir viva la flama del seu ofici i de l’art però sense gaire èxit, fins que un dia en Francesco decideix tornar a aixecar un únic passi de comiat, deu anys després que l’últim espectador abandonés la seva carpa. La idea sembla de bojos fins que, per a sorpresa de tots dos, algú compra una entrada” (sinopsi del programa de mà)
Tornaré a aixecar aquesta carpa
Pazzo és una opereta verbal que parla de l’amor al circ, de canvi generacional, de la precarietat en què viuen els artistes i sobretot de la nostàlgia d’una època d’esplendor que no tornarà. Tampoc ho faran les persones que van viure aquell moment màgic com Tonino, soci i millor amic de Francesco. Des de la seva mort Francesco ha tingut cura del seu fill Dàrius, a qui afectuosament anomena ragazzo.
Les àgils i divertides converses entre Francesco (Jordi Banacolocha) i Dàrius (Adrian Grösser), rememoren els bons moments viscuts en un circ que ara està en plena de decadència, les llargues absències del pare de Dàrius, l’afecte de la mare, les rialles de la mainada, la felicitat de fer riure el públic, els viatges i els esperats aplaudiments. Els records, però, contrasten amb una dura realitat en què dia rere dia beuen marro en comptes de cafè i no tenen diners per menjar. Ha mort el circ? ens preguntem.
Francesco atribueix al teatre la pèrdua de públic del circ i compara els còmics amb els actors. Al seu parer, és molt més difícil fer riure. I segurament és cert però com demostra Pazzo la línia que separa teatre i circ és molt feble.
El riure és una cosa que la vida no ens ofereix amb abundància
Grans interpretacions de Jordi Banacolocha i Adrià Grösser
Jordi Banacolocha està esplèndid en el paper de Francesco. El gran pallasso de cara emblanquinada que enyora el company de número, en Tonino. La seva expressiva i gestual interpretació ens fa passar del somriure a les rialles i a la tristor que contrasta amb el seu posat, un punt patètic de pallasso, amb l’acompanyament de la música de trompeta. Banacolocha posa tot el seu bagatge als escenaris per donar vida a Francesco.
Per la seva banda, Adrià Grösser, està també molt convincent en el paper del jove Dàrius que a contracor sent la crida del circ, perquè el porta a sang. Es mou entre el “vol i dol” fins al final de l’obra.
Els llums de la sala canvien de color per recrear l’interior de la gran carpa plena de roba estrafolària, baguls, cadires…, Un ambient fosc en què brilla la sensibilitat del text d’Herzog que alterna el català i l’italià.
Pazzo és una obra que ens arriba al cor, amb dos personatges que malgrat la diferència generacional comparteixen l’amor pel circ i un profund sentiment d’enyorança. No només per un passat d’esplendor sinó també per aquells que ja no hi són i no tornaran.
- El que més m’ha agradat: el text de Félix Herzog i la interpretació de Jordi Banacolocha.
- El que menys m’ha agradat: vaig trobar el final una mica sobtat.
