Crítica: Paraíso Perdido – Teatre Romea

El Teatre Romea recupera un muntatge que es va estrenar al Grec d’enguany. Una adaptació del poema El paraíso perdido, de John Milton. De bon principi ens sorprèn perquè l’adaptació ens recorda massa una còpia de l’Estel de Natzaret, això sí, sense música i sense efectes especials. Un text, com el de Milton, que és un poema èpic, ple de referències, es queda en la batalla entre Satanàs i Déu.

Paraíso Perdido, el poema teatralitzat que es va presentar al Grec, torna al Romea

La introducció ja diu tot el que ens explicaran durant l’obra, que es repeteix una i una altra vegada, sense aportar res de nou. Aquesta adaptació fa servir un llenguatge grandiloqüent, pesat, pretesament solemne, que intenta transmetre la idea d’una batalla èpica, que és el que ens explica Milton… i, en canvi, es queda en l’anècdota de la baralla entre Satanàs i Déu. Una batalla que deixa de ser èpica per esdevenir una discussió entre un adolescent rebotat i el seu pare.

En Milton hi trobem un Déu just que castiga segons uns paràmetres que ja ha establert. Déu actua seguint les lleis que ell mateix ha manat. Satanàs accepta el seu lloc en la creació divina perquè sap que en forma part. En aquesta adaptació hi trobem un Déu venjatiu i rancuniós amb un Satanàs sempre descontent.

Paraíso Perdido està farcit de moments plens d’incongruències i de pretensió. Començant pel moment estel·lar de còpia de la pel·lícula 2001, Una odissea de l’espai. Un homenatge molt bonic, però que hi fa més nosa que servei. Sembla que aquest homenatge estigui posat aquí perquè la gent digui «ai, guaita, això és de la pel·lícula… si ho hem encertat i tot»… Com si es pretengués crear un moment de comunió entre l’adaptador, el director i el públic. Però és artificial.

Els micròfons… és clar, en una obra actual, si no hi ha micròfons, no és prou moderna. I aquí no hi falten.

Escenografia breu amb moltes metàfores en escena

Una escenografia molt breu, amb una pantalla al fons on s’hi projecten unes imatges que fan un homenatge als zooms de Valerio Lazaroff. Unes imatges que distreuen i ens desconnecten del muntatge. I una música que és tan forta que trepitja el text i el fa inaudible a estones… en un muntatge on, vista l’escenografia, el text és el més important, o ho hauria de ser.

També, que no hi falti… A mig muntatge, el discurs feminista. Que ara toca encabir-hi el discurs feminista toqui o no toqui. Però com que som al teatre, també hi enquibeixen un discurs de defensa del teatre. Dos pegats que no aporten res al text de Milton i que semblen posats en el muntatge per la força. Ficats amb calçador perquè així el muntatge és més modern. Milton va fer una obra bona i amb prou entitat per ella mateixa que no necessita aquests afegits.

La dicció dels actors també és rellevant. Andrés Lima, el director, en connivència amb Helena Tornero, que també signa la dramatúrgia, han decidit que el castellà de Madrid és l’estàndard. I llevat d’en Pere Arquillué, Cristina Plazas i Rubén de Eguía, la resta d’actors no vocalitzen massa. I fa mal a les orelles escoltar actors que sabem que tenen una dicció meravellosa, com en Pere Arquillué i Cristina Plazas, parlant amb aquest registre.

Paraíso Perdido, al Teatre Romea, és un muntatge que no acaba de funcionar. Massa elements que distreuen del text original i que aconsegueixen confondre al públic.

• El millor de l’obra: els esforços de Pere Arquillué i Cristina Plazas per tirar endavant una obra que no ens porta enlloc.
• El pitjor de l’obra: els múltiples elements que s’han intentat unir en aquest muntatge i que fan que es perdi de vista l’original en el qual es basa.