Xavier Alomà presenta el seu monòleg Matar al fill a la Sala Fènix. El monòleg és com una muntanya russa que ens fa viatjar per la vida d’en Xavier Alomà i la seva relació amb la família i, ara, amb el seu pare, que acaba de morir.
Mata al fill, un monòleg que és una muntanya russa emocional
El monòleg comença com una tragicomèdia mentre ens explica i ens fa viure el món de les funeràries, quan es mor algun familiar. Un món ple de gent que sempre té alguna cosa a oferir. I ell ens ho presenta de forma molt còmica. I riem perquè tots, d’una manera o una altra, ens hi hem trobat…
Però allò que comença amb molts riures, de mica en mica, es va tornant amarg, dur, desagradable. I no té res a veure amb la mort. La relació d’en Xavier Alomà és el centre del seu monòleg. Amb el seu pare, la seva mare, l’àvia, les mestres…
Xavier Alomà fa un monòleg catàrtic
Els personatges que han passat per la vida d’en Xavier Alomà també van apareixen davant nostre. En Xavier Alomà els fa aparèixer de forma exagerada, histriònica. En Xavier Alomà fa un monòleg catàrtic que li permet treure tota la ràbia que té a dins, reconvertida en plomes i purpurina, i acabar perdonant tots els que li han fet mal alguna vegada, i perdonar-se a ell mateix.
Anna Tamayo ha entomat bé el text i dirigeix en Xavier Alomà en un text molt personal, de manera que la interpretació no es mengi la història. La selecció musical per a cada personatge és un gran encert.
Matar al fill, a la Sala Fènix, és un monòleg que ens fa riure però, sota els riures, hi ha molta duresa, molta amargura. L’humor és la cura per les ferides de l’ànima, i en Xavier Alomà ho sap molt bé. Matar al fill és un monòleg que ens fa riure i, alhora, ens fa sentir-nos incòmodes per la violència soterrada que no aconsegueix amagar.
- El millor de l’obra: la interpretació de Xavier Alomà, plena d’energia, de bon humor.
- El pitjor de l’obra: els vídeos són una bona eina, però distreuen de l’argument inicial perquè acaben poc lligats amb el text.
