El Mar i el Cel es tornen a unir a Barcelona, en una ocasió molt especial.
Dagoll Dagom s’acomiada dels escenaris, després de cinquanta anys, i ho fa amb el seu ja clàssic “Mar i Cel”. Vam anar a l’estrena oficial de l’obra, un clàssic ja del teatre musical en català, i us ho volem explicar.
Mar i Cel, l’últim musical de Dagoll Dagom després de 50 anys
“Mar i cel” és una peça de teatre musical basada en l’obra homònima d’Àngel Guimerà, que va ser portada al teatre per la companyia catalana Dagoll Dagom l’any 1988, posteriorment l’any 2004 i de nou, per tercera vegada, l’any 2014.
Aquest 2024, torna l’espectacle per darrer cop. Dagoll Dagom vol celebrar així els seus cinquanta anys de trajectòria a la vegada que s’acomiada del públic definitivament al Teatre Victòria de Barcelona.
“Mar i cel” és una història d’amor impossible, com la de Romeu i Julieta, o la de West Side Story, per la diferència de classes o els enfrontaments que les famílies arrosseguen al llarg de la història. Aquest cop els desgraciats personatges que la viuen són una captiva cristiana i un pirata morisc del s.XVII.
Un nivell artístic de nivell
En les diferents reposicions de “Mar i cel” hem vist a diferents actors i actrius vestint-se amb les robes dels diferents personatges, cadascun d’ells i elles han donat una tonalitat especial als diferents papers. Els protagonistes d’aquesta versió són Jordi Garreta i Alèxia Pascual, en els papers de Saïd i Blanca. La parella del “Mar i Cel” original van ser Carlos Gramaje i Àngels Gonyalons. El 2004 Carlos Gramaje va tornar a ser Saïd, aquest cop acompanyat a escena per Elena Gadel i l’any 2014 van ser Roger Berruezo i Ana San Martín.
El nivell dels artistes ha estat elevadíssim en totes les edicions i la presència dels actors ha anat guanyant pes, ja que en cada una de les reposicions hem vist una actuació més coral, on costa cada cop més diferenciar actors principals i secundaris.
Cal destacar també les interpretacions de Jordi Garreta (Saïd) i la jove Berta Luna (Idriss el grumet).
Una escenografia plena de realisme
En l’escenografia d’aquesta nova reposició s’incorporen projeccions de fons i trucs visuals que donen més realisme i vitalitat a les situacions, enriqueixen la sensació constant de navegar pel mar; de vegades veiem un cel immens, de vegades onades.
El vaixell és un vaixell de debò, o almenys aquesta és la sensació de l’espectadora. Es desplaça per l’escenari, d’un cantó a l’altre, endavant, enrere, dona la volta. El podem veure en tots els seus angles, i també amb molt de moviment sobre ell mateix. Sens dubte, aquest nou vaixell és un dels punts forts de l’espectacle i és molt vibrant tenir aquesta sensació d’estar enmig d’un mar immens.
Cançons que ens emocionen
L’altre punt fort d’aquesta tragèdia de Dagoll Dagom, són les eternes melodies. Les cançons emocionen des de les primeres notes, per la seva qualitat musical, però també pel que desperten ja en els nostres records, que a algunes se’ns posa la pell de gallina quan escoltem “Per què he plorat”, “No estàs sola”, “la Cançó d’Osman” o “L’himne dels pirates” – on ens aixecaríem i cridaríem amb ells emocionades que “el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones”.
“Mar i cel” forma part de la nostra vida, perquè l’hem vist quan érem nenes, i adolescents, i joves i ara que som mares i l’hem vist amb diferents ulls, i descobrint-hi coses noves cada vegada.
Aquest musical ens ha tornat a entusiasmar i creiem que s’hi ha d’anar; si l’heu vist anteriorment, perquè ja és un record que heu de mantenir i veure’n noves perspectives, i, si no l’heu gaudit mai, perquè us perdreu un clàssic del teatre musical català.
- El que més m’ha agradat: les cançons.
- El que menys m’ha agradat: és inevitable recordar la veu de Joan Crosas o la passió d’Àngels Gonyalons; les comparacions són el pitjor d’aquestes peces tan mítiques.
— COMPRAR ENTRADES —
