[usr 4 img=”03.png”]
Amb Low Level Panic, Sala Fènix, de sobte, som als anys 80. Un viatge en el temps ens porta uns quants anys enrere i ens veiem immersos en un temps on la roba, els pentinats, el maquillatge… la música!… tot sembla que estigui canviant molt de pressa. Ho sembla. Perquè la Mary, la Cèlia i la Jo, tres amigues que comparteixen pis, descobreixen cada dia.
“Crec que podries treure’t més partit.”
Low Level Panic ens convida a fer un viatge als anys 80
Tres noies ben diferents. La Jo, incòmoda en un cos en el que se sent grossa, enorme, sense gràcia. La Mary es veu lletja i se sent insegura, tot i que intenta dissimular-ho davant les altres. La Cèlia, que de cara a la galeria sembla una triomfadora social, és una dona que busca l’aprovació de les seves amigues. Totes semblen dones que es mengen el món. A totes el món se les menja.
“Em sento enorme. No em sento bé.”
I, en el cas de la Mary, literalment. Un dia, tornant de casa, és víctima d’una agressió sexual. Per què? Perquè estava sola, portava faldilla, era tard… En la societat dels anys 80, les dones eren responsables de tot el que els passava.
“Són coses que passen”
Al 2022, 1 de cada 10 dones patirà almenys 1 agressió sexual en la seva vida. Una de cada deu. Almenys una agressió. Avui. Ara. Feu l’exercici de comptar les dones que coneixeu, de totes les edats. Quan arribeu a deu, intenteu esbrinar quina és la que ha patit o patirà una agressió sexual. Difícil, oi?
“Em devien veure allà, guapa i sexi…”
La Mary se sent culpable de la seva agressió. Sent que és ella qui ha fet alguna cosa que l’ha provocada. I això no ha canviat. Avui. Ara.
Un text molt ben portat a escena
El text de Clare McIntyre ha estat molt ben portat a escena per Lorea Uresberueta, que ha creat una atmosfera íntima en el bany de les noies, on elles se senten protegides i, alhora, prou lliures per parlar del que volen. Un vestuari molt ben dissenyat.
Una escenografia molt encertada, molt ben reforçada amb una selecció de cançons dels anys 80 que tots reconeixerem de seguida (i gairebé ens faran ballar!)
Maria Rodríguez, Laia Bannana i Aida Moré estan estupendes, naturals, fresques. Transmeten l’eufòria dels anys 80, l’energia que s’hi vivia i, al mateix temps, el vertigen d’estar en un moment en què tot estava fora de control i costava situar-se.
“Preferiria estar amb algú que amb ningú.”
Low Level Panic és un text dur i alhora tendre, que ens parla de tres noies però podria parlar de qualsevol de nosaltres, perquè ens mostra les nostres contradiccions, les nostres febleses i les nostres ganes de tirar endavant en un món on no sempre hi encaixem.
“Les coses no desapareixen, es queden allà i aprens a viure amb elles.”
Low Level Panic, a la Sala Fènix, és un bon muntatge de teatre de petit format amb un text, escrit als anys 80, que podria estar escrit avui mateix. Una bufetada a la nostra acomodada mentalitat que creu que les coses estan millorant i ens fa adonar de què res no ha canviat. Que la violència és la mateixa que als anys 80, que no avancem.
- El millor de l’obra: El text… i l’escena de la bicicleta. IMPRESSIONANT.
- El pitjor de l’obra: la il·luminació és massa tènue, i el fons negre fa que el muntatge perdi brillantor.
