L’oreneta és una obra escrita per Guillem Clua i dirigida per Josep Maria Mestres que ens parla, així a grans trets, de l’odi, i de l’amor. Agafant, però, tots els matisos i racons d’aquests grans temes universals, podem dir que parla d’estimar a les persones tal com són, de les terribles conseqüències de no fer-ho, del temps que passa i actua i ataca, i del que ja no serem mai a temps de canviar.
L’oreneta torna a Barcelona amb Emma Vilarassau i Dafnis Balduz
L’Emma Vilarassau és l’Amèlia, una professora de cant, i el Dafnis Balduz és un noi que vol aprendre a interpretar una cançó, la de L’oreneta, per a una ocasió molt especial. I no vull explicar-vos massa, perquè us esgarraria la vetllada, però estem davant d’una història que denuncia el terrorisme i l’homofòbia i que clama el respecte la i tolerància. Una vegada més, veiem que l’amor és l’única cosa que ens pot salvar, i no és una frase bonica, ni un tòpic, és una realitat.
Guillem Clua confessa haver escrit amb aquest, el text més dolorós de la seva vida, quan sortim del teatre ho entenem. Jo em vaig aixecar de la butaca amb el mocador de paper a les mans, els ulls vermells i el cor trencat i també enrabiat i indignat, amb totes aquelles persones guiades per l’odi i els prejudicis, però també amb tots els que sense atacar tampoc no denuncien, que potser no insulten, però tampoc ho condemnen.
El respecte i la tolerància impliquen una actitud activa, no ser violent no és ser pacífic. És molt desesperant que hàgim d’estar reivindicant a aquestes altures, els drets de les persones com a iguals, independentment de la seva tendència sexual, o el seu gènere. O la seva raça o el seu origen.
En la XXVIII Edició dels Premis Butaca L’Oreneta es va endur el Millor Muntatge Teatral, Millor Text per a Guillem Clua, Millor Direcció per a Josep Maria Mestres, Millor Actriu per a Emma Vilarassau i Millor Actor per a Dafnis Balduz.
Crec que és una peça sensible, bonica, molt dura, però amb un missatge encoratjador de canviar el món, des de la petita parcel·la que ocupa cadascú.
Recomanació: no hi aneu si no esteu per drames. No he plorat mai tant en una sala de teatre.
- El que més m’ha agradat: com està lligada la història.
- El que menys m’ha agradat: l’odi tan gran que transpira la temàtica.
