Crítica: Llegat – Teatre Akadèmia

Cartellera teatre Barcelona

Al Teatre Akademia hi podem veure Llegat. La història de la Clara, l’Oriol i en Javi. Tres persones que es veuen abocades a un viatge. El text de Daniel J. Meyer ens presenta a tres persones, tres generacions diferents, que s’enfronten a la seva vida amb allò que tenen. «Que comenci de zero!»

Llegat al Teatre Akadèmia, un text de Daniel J. Meyer

La Clara, una dona amb èxit professional, que ha viscut plenament i que ha hagut de fer equilibris entre la seva faceta de professional i de mare… amb resultats molt desiguals.

«El que és important no és Ítaca, és el camí.»

L’Oriol, un noi de vint anys, que ha viscut tota la vida rere els passos professionals de la seva mare, canviant de país, de casa, d’entorn. Un noi que ho ha tingut tot. Menys a la seva mare.

«Eren els seus viatges […] ella només estava per la seva feina i la seva exitosa vida social i laboral.»

El Javi, l’amic, l’amant, de trenta-vuit anys. Que viu amb els pares. Que ja ha patit la mort de la seva mare. Que té un futur incert, gris.

«És ta mare […] jo, a la meva, la trobo a faltar.»

La Clara s’ho ha venut tot i s’enduu l’Oriol a fer un viatge en una furgoneta. L’Oriol intentarà no perdre el contacte amb en Javi, s’hi agafa com un nàufrag a un tros de fusta enmig del mar.

Els tres personatges, durant el viatge, descobriran que han acumulat prejudicis, idees errònies… que les coses no sempre són com les veiem… que el temps corre, inexorablement, i no tot té solució, però hi podem fer algun pegat.

Un muntatge amb un bon equip artístic

La direcció de Montse Rodríguez Clusella ha sabut donar al text un format àcid, gens lacrimogen. Li ha marcat un ritme àgil. La seva direcció d’actors és excel·lent. Tots tres són convincents… més que convincents, són reals.

L’Àngels Gonyalons és la Clara, una mare d’un noi adolescents de vint anys. Una dona que està entre el que ella voldria fer i un fill que la veu com un enemic que hauria de desaparèixer. L’Àngels hi posa distància. Una mare que sap que el seu fill l’odia i opta per la ironia i el sarcasme. Una mare plena de vida que s’enfronta a un final amb data fixada.

«Pots dir ‘mama’… que una mica d’afecte no molesta!»

En Marc Pociello és l’Oriol. L’Oriol és un adolescent irresponsable. Un ni-ni d’avui. Ni estudia ni treballa. Un adolescent que viu dels diners de la seva mare. Que sempre li ha fet xantatge emocional per aconseguir el que vol. Un adolescent que odia la seva mare i tot el que ella representa, que rebutja tot el que ve de la seva mare… llevat dels diners.

En Pau Oliver és en Javi, un home que viu amb el pare. Que va perdre la seva mare de jove i que sent que no pot deixar el pare sol. Que té la imatge de la família idealitzada. Un home que necessita sortir dels seus límits per descobrir que el món és molt més gran.

Tots tres, l’Àngels Gonyalons, en Marc Pociello i en Pau Oliver, ens interpreten molt bé els seus personatges. Mentre avança el muntatge, podem arribar a oblidar que són actors que interpreten, i ens sembla que allò que tenim al davant és del tot real. Les discussions mare-fill són reals. I qui tingui fills adolescents s’hi veurà retratat.

«Ves-te’n a la merda!»

Escenografia, il·luminació i un gran text

L’escenografia és un gran disseny, que permet passar d’una casa, a una habitació d’hotel… a una furgoneta càmper preparada per viatjar… Una estructura mòbil que permet situar cada escena en llocs diferents sense massa canvis, de forma ràpida, sense pauses innecessàries.

El disseny d’il·luminació fa que ens puguem centrar sempre en allò que passa a escena, sense distraccions. Un vestuari canviant ens fa avançar en el viatge, al mateix temps que el text. … i la música! La música, que des del principi ens fa ballar a la cadira. Que ens acompanya durant tot el muntatge…

El text de Daniel J. Meyer és un text que barreja català, catanyol, castellà… que dona a cada personatge un nivell de llenguatge diferent. Són tres persones diferents que parlen diferent. I no només parlen diferent, sinó que fan servir un llenguatge diferent segons amb qui parlin. La història és predictible… però això ens permet no estar pendents del final i gaudir del viatge.

«- No ens suportem! – Però, ens estimem. – No! Ens odiem!!!»

Llegat, al Teatre Akademia, és un viatge on veiem com tres persones intenten relacionar-se… o intenten evitar-ho. Un viatge on veiem com tres persones entomen la vida… i intenten viure amb el que han viscut. Som el que som perquè venim d’on venim. I ara… què? Què fem?

Llegat és l’oportunitat de veure un bon muntatge que parteix d’un text molt bo, amb una bona direcció i tres intèrprets que ens arriben a fer creure que allò no és teatre, que allò és real.

• El millor de l’obra: l’Àngels Gonyalons, en Marc Pociello, en Pau Oliver. El text. La direcció. L’escenografia.
• El pitjor de l’obra: potser el final… els minimonòlegs finals que tanquen el muntatge… sense ells, el muntatge s’entén bé i, a més, deixa que cadascú pugui imaginar el que passarà després.

— COMPRAR ENTRADES —