Llàtzer Garcia signa Les Mans, una obra de teatre que es pot veure a La Villarroel dins el Grec 2024 i que ens explica la història d’una parella: la Paula (Raquel Ferri) i l’Isaac (Ernest Villegas). Una parella que, a més de ser una parella romàntica, també és una parella professional: ella, directora de la seva primera pel·lícula; ell, l’actor protagonista del film. Però avui la Paula li ha de dir una notícia a l’Isaac, una notícia difícil, dura i que marcarà un abans i un després en les seves vides.
Les Mans: amor, professió i humanitat a La Villarroel
Les Mans és una història d’amor. Però no és la típica història romàntica, idealitzada ni impossible, no: és una història d’amor real, tangible, que la pots tocar, la pots sentir. És una història on l’amor i el dolor van de la mà, perquè l’amor és així, és un sentiment ple de loopings emocionals que, encara avui dia, seguim sense entendre del tot.
Llàtzer Garcia té una manera d’escriure que sempre m’emociona. Aconsegueix fer un retrat de persones que són reals, que poden ser tu o jo, persones que respiren, que tenen contradiccions, que senten, que ploren, que riuen. I això és que el veiem amb la Paula i l’Isaac, una parella que ha d’enfrontar una situació difícil on es barreja l’àmbit professional amb l’àmbit personal.
Aquest punt de partida, la discussió inicial, enfronta de manera directa als dos membres de la parella i s’exposen sobre la taula una gran quantitat de sentiments i retrets que solen conviure dins d’una parella: l’egoisme, el narcisisme, la lluita de poders… Però també l’amor, el sentiment universal que, tot i aquests sentiments negatius, segueix sent el motor de les persones, segueix sent el rerefons que hi ha darrere de les discussions, els crits i els plors.
Interpretacions molt naturals i emotives
Les Mans compta amb unes interpretacions carregades de veritat. Són només dos sobre l’escenari, l’Ernest Villegas i la Raquel Ferri, i no necessitem res més. Com a espectadores, vivim aquest enfrontament com si estiguéssim a un partit de tenis sense ser de cap equip. Anem mirant a banda i banda, entenent als dos personatges, empatitzant amb ells i donant-nos bufetades cada dos per tres. Perquè, quan connectes amb el discurs d’un, et ve l’altre i et desmunta tot el que havies entès.
Això es demostra l’enorme dificultat que hi ha en les relacions humanes, ens mostra que ningú té del tot la raó o que tots dos tenen part de raó. És difícil, impossible, posicionar-se per un d’ells; per tant, és difícil, impossible a la vida tenir tota la raó, per molt que vulguem.
Una direcció molt acurada que aconsegueix la intimitat necessària
Sílvia Munt és la directora de Les Mans i ha aconseguit que la intimitat que necessita aquesta obra, es pugui traslladar damunt l’escenari. La Villarroel compta amb un escenari gran i ample, però gràcies a diferents elements com la llum o la música, es crea una atmosfera casolana, íntima, privada.
He de destacar el disseny d’il·luminació d’Ignasi Camprodon, ja que aposta per elements genials com il·luminar l’escena amb lots. Amb el context que hi ha hagut una apagada general de llums, la il·luminació amb els lots creen un espai visual molt original que ens fa viatjar entre la comèdia inicial, al drama i la intensitat final.
Les Mans és una obra bonica, molt bonica, que ens parla de l’amor en el sentit més ampli de la paraula. Una història d’amor real, amb cara, ulls, peus i pèls, que ens emociona i ens fa de reflex en moltes de les escenes. Enhorabona 🙂
- El que més m’ha agradat: La delicadesa en com s’explica la història i s’indaga en les emocions humanes.
- El que menys m’ha agradat: La transició de l’escena primera a la segona em va semblar molt similar i se’m va fer un pèl repetitiva.
— COMPRAR ENTRADES —
