[usr 5 img=”03.png”]
Ana Torrent i Alícia Borrachero són Las criadas, en el muntatge que es pot veure al Teatre Goya.
En un escenari gairebé buit, amb una gran pantalla al fons que ens recorda Farenheit 451, amb il·luminació zenital que canvia segons el moment de l’espectacle… les dues criades juguen a un joc d’intercanvi de personalitats on res no és el que sembla.
El tercer personatge és La Senyora. Interpretada per Jorge Calvo de forma magnífica. Una Senyora altiva, paranoica, manipuladora, pèrfidament refinada.
Las criadas arriba al Teatre Goya de forma magnífica
Tres personatges que sembla que juguen al gat i la rata, intentant aconseguir un moment de poder… però que saben que el poder el té la Senyora. Les dues criades han creat un món paral·lel, una distopia en el seu soterrani, on són elles les que mouen el fils. Una distopia que intenten portar als pisos nobles.
Les Criades ens parla de poder. De la fatalitat o la sort de néixer en un lloc o en un altre. I les ànsies de canviar de situació dels que estan en un lloc més desfavorit. Els tres personatges interpreten els seus papers, conscients que són un paper.
El vestuari ens recorda les pel·lícules de ciència-ficció dels anys 70. Les criades vesteixen de blanc, un color neutre, sense marques, que les situa en el seu lloc. Un mocador – còfia remata el vestuari.
En canvi La Senyora duu un vestit llarg, amb una capelina, amb cua llarga. A primer cop d’ull, sembla un bisbe, un alt càrrec, algú que pertany a la jerarquia. El seu vestit és rosat. Un rosat pàl·lid gens ostentós. No li cal color. La forma del vestit ja ens dóna prou informació.
Las criadas, al Teatre Goya, és un text inquietant que està molt ben interpretat per Alícia Borrachero, Ana Torrent i Jorge Calvo. La direcció de Luís Luque sap donar-li ritme i mantenir la tensió des del principi. Sabem que ha de passar alguna cosa, i ens col·loca en una situació dual: volem que passi ja i volem que no passi, que ens mantinguin amb l’ai al cor durant molta estona.
El text de Jean Genet és del 1947. Va ser inquietant aleshores, i ho és ara. No ha perdut ni un bri de força i d’intensitat. Un muntatge que ens mostra que els textos bons sempre són actuals.
Las criadas, al Teatre Goya, és un muntatge que cal veure, gaudir-lo molt (i també patir-lo una mica)… un muntatge que ens remou i ens commou.
- El millor de l’obra: la intensitat i el ritme. És hipnòtic.
- El pitjor de l’obra: la dicció a la “madrilenya”. Tot i que en aquest muntatge no es notava tant, hi havia moments en què l’estàndard de Madrid s’imposava en la dicció. Una llàstima que la lletra LL hagi desaparegut, substituïda per la Y.
