L’Alquimista del director belga Michael de Cook és una obra fosca com el període històric que representa: la transició de l’Edat Mitjana al Renaixement. I densa com les paraules que pronuncia l’alquimista Zenó. Il·luminada per la música, els elements simbòlics i el reflex simulat de l’aigua dels canals de Bruges on discorre la trama.
L’alquimista mostra el pas de la foscor de l’Edat Mitjana a la llum del Renaixement
L’obra, traduïda per Sergi Belbel, es basa en el llibre de Marguerite Youcemar L’oeuvre au noir ( o Opus nigrun) publicada el 1968. El títol fa referència a la primera i més complexa fase del procés de separació i dissolució de la matèria per transformar el plom en or a partir dels processos alquimistes.
L’Aquimista narra els darrers anys de la vida del metge i alquimista Zenó que va viure a Flandes entre el 1510 i el 1569. En una època de grans descobriments tècnics, guerres i divisions a causa del Concili de Trent i la Reforma Protestant. Les seves avançades idees, que posaven en qüestió les veritats absolutes de l’època, van provocar la condemna a mort. El delicte real, però, era posar en perill els obsolets i enquistats estaments de poder. Zenó va ser una de les moltes persones acusades d’heretgia o bruixeria per la seva curiositat científica i llibertat de pensament.
Una posada en escena plena de moviment i elements simbòlics
La posada en escena de l’Alquimista en forma de quadrilàter imita els canals de Flandes. Per les passerelles desfilen els defensors i detractors que Zenó troba durant la seva vida errant. Els actors i actrius estan presents a escena durant tota la funció per prendre vida quan els toca intervenir. A causa de la sequera, el TNC ha decidit prescindir de l’aigua que en la proposta original omple els canals i l’ha substituït per un efecte de llums i reflexos. Aplaudim la decisió encara que el resultat resta vistositat al muntatge.
Com en una mena de pelegrinatge, els nombrosos personatges de l’obra – que de vegades interpreten el mateix actor o actriu – intercanvien teories, avenços i discuteixen solucions. Francesc Garrido interpreta el metge i filòsof Zenó que representa l’ànsia de saber i l’aire renovador de l’Humanisme. Porta les seves creences fins al final ja que es nega a retractar-se per salvar la vida.
En contraposició al canonge Campanus/prior de Condoliers encarnat per Teresa Urroz intenta reconduir-lo pel bon camí o el vehement nebot/amant del filòsof interpretat per un encertat David Vert. Badou Cham assumeix també un doble paper: el de guàrdia i procurador.
Totes les interpretacions són convincents però m’agradaria destacar la d’Anna Moliner en el paper d’Izonda, la mare de Zenó. A més d’una gran actuació, omple l’escenari amb la seva esplèndida veu i protagonitza una de les escenes més belles i simbòliques de l’obra. L’element musical es complementa amb el so de l’instrument de corda que toca Jurgen De Bruyn, vestit d’esquelet durant tota la funció, que s’adiu molt bé al moment històric de l’obra.
L’estrena d’aquesta obra s’emmarca en la col·laboració que el TNC va establir fa alguns anys amb el Teatre KVS de Brusel·les per tal de donar sortida a projectes propis i acollir-ne d’internacionals. Portacelli i De Cock ja han treballat conjuntament en altres projectes com Bowary (2021) i Mrs. Dalloway (2019).
Tres processos de transformació: matèria, persona i societat
Podem dir que L’alquimista parla de tres processos de transformació. El de la matèria que busca convertir el plom en or. El dels homes que han de passar proves per alliberar-se i transcendir. I el del pensament, necessari per passar d’una època fosca marcada per l’immobilisme dels preceptes religiosos i les guerres, a un període de llum en què la curiositat científica sovint és titllada d’heretgia o bruixeria però la qual no hauríem arribat on som.
L’Alquimista és una obra ben interpretada. Basada en el dens text de Marguerite Youcemar que tracta de temes molts diversos així com de fets i personatges històrics. I tan plena d’elements escènics que de vegades se solapen (moviment de les persones, passerelles, música, elements simbòlics …) que costa de seguir el fil argumental a risc de perdre’s. Almenys, això és el que em va passar a mi.
- El que més m’ha agradat: la interpretació d’Anna Moliner i l’acompanyament musical.
- El que menys m’ha agradat: l’excés d’imputs escènics dificulta seguir el fil argumental.
Comprar entrades
