Florian Zeller ens endinsa de nou en la ment dels seus personatges com va fer amb el El pare que vam veure la temporada passada interpretada per Josep M. Pou. Si aleshores ens perdíem en el desori de records que provoca l’Alzheimer, a La veritat de la mentida trobem la contraposició entre pensaments i paraules dites.
A La veritat de la mentida es contraposen pensaments i paraules
Diem el que pensem? Pensem el que diem? Aquest és el quid de la qüestió. Els quatre personatges de La veritat de la mentida mostren una doble cara: una visible (el que diuen) i una altra oculta (el que pensen) que comparteixen amb el públic – a mode de “apartes” – convertint-lo en còmplice dels seus diàlegs interns. No existeix la quarta paret perquè nosaltres formem part també de l’obra.
La veritat de la mentida (L’Envers de décor, en l’original), publicada el 2016, és obra del dramaturg francès Florian Zeller, un dels autors europeus amb més prestigi i reconegut amb nombrosos premis. Si bé Zeller acostuma a donar més importància a allò que no es diu, en aquesta obra aposta precisament pel contrari.
L’argument, una típica comèdia francesa, serveix d’excusa en aquest doble joc. En Daniel (Enrico Ianniello) i la Isabelle (Concha Milla) són un matrimoni, assentats en la monotonia. Ell ha convidat a sopar el seu millor amic amb la nova parella, molt més jove que ell. En Patrick (Frank Capdet) ha abandonat la seva dona, després de vint anys de matrimoni amb la millor amiga d’Isabelle. La vetllada promet ser incòmoda.
L’arribada d’una bella jove desferma els dubtes dels personatges
La joventut i exuberant bellesa de l’Emma (Aida Llop) fa trontollar la còmoda existència d’Isabelle i Daniel. “L’arribada d’aquesta bomba atómica de trenta anys que et mira com si volgués menjar-te”. Alhora afloren els dubtes i incerteses dels quatre personatges. L’enveja, la gelosia, el valor de l’amistat, el temps passat i sobretot la pèrdua de la joventut. Una part fosca que tots tenim però que solem amagar per vergonya, amb la qual el públic es pot sentir identificat.
Quatre grans i divertides interpretacions
Quatre grans interpretacions (Enrico Ianiello, Concha Millan, Frank Capdet i Aida Llop) que, sota la direcció de Guido Torlonia , afronten la complexitat afegida de mantenir dues converses paral·leles sense confondre’s. No patiu perquè en tot moment sabem si es tracta de diàlegs interns o paraules pronunciades en veu alta. S’hi afegeixen una mena de significatius micro-silencis. Com si els personatges, sobretot en Daniel, agafessin embranzida per dir paraules difícils o filtrar el que han de dir.
L’actor italià Enrico Ianiello – que ja vam poder veure a “Filumena Marturano” – ofereix una divertida interpretació plena de matisos i tocs d’humor. En algun moment, em va recordar el posat desmenjat de Rowan Atkinson fent de Mr. Bean.
Aires francesos i escenografia realista
Per arrodonir l’obra, La veritat de la mentida respira un aire de realisme i cotidianeitat que encaixa molt bé amb l’espai escènic del Teatre Akadèmia. La música francesa de fons, una escenografia molt ben aconseguida que reprodueix l’apartament de dues plantes de Daniel i Issabelle amb objectes reals (sofà, taula de menjar, prestatges, cuina..) i uns moviments que reprodueixen el dia a dia dels protagonistes.
En definitiva, La veritat de la mentida és una divertida comèdia amb aires francesos que convida a reflexionar sobre la pèrdua de la joventut i la sinceritat de les paraules. Hi haurà qui pensi que s’han de dir les coses tal com es pensen i en part els dono la raó … sempre que no es traspassin les normes de la bona educació o – potser com diria Zeller’ – de la “politesse”.
- El que més m’ha agradat: les grans interpretacions d’ Enrico Ianiello, Concha Millan, Frank Capdet i Aida Llop i el doble joc verbal.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.
— COMPRAR ENTRADES —
