La mort i la donzella ens presenta a una parella que passa uns dies en una casa, prop de la platja. S’estimen però es nota que hi ha alguna cosa entre ells, en l’aire, que els separa. S’estimen i aquesta separació els fa mal, però no hi poden fer res.
La mort i la donzella arriba al Teatre del Raval
Ell, Gerardo, és un advocat, a punt de començar a treballar en una comissió que investigarà el passat recent, dolorós i cruel, que fa uns 15 anys que el país ha deixat enrere. Ella, Paula, una dona que sembla apocada, amb una expressió trista, que sembla que carrega tot el dolor a les seves espatlles.
Mentre anava en cotxe, en Gerardo s’ha trobat amb una roda punxada. Un home, Roberto MIranda, el Doctor Miranda, l’ajuda. En Gerardo el convida a anar a casa seva l’endemà. Però el doctor Miranda s’hi presenta aquella nit, i s’hi queda. Al capdavall, s’ha quedat sol a casa seva, la seva dona no hi és, els seus fills no hi són, i ningú no sap que ha anat a casa del Gerardo i la Paula. L’endemà, quan es desperta, en Roberto Miranda està lligat a una cadira, i emmordassat. La Paula l’apunta amb una pistola.
Quan en Gerardo es lleva, intenta entendre el que passa. Ella acusa el convidat de ser el seu torturador i violador fa 17 anys. L’ha reconegut per la veu, per l’olor de la pell… perquè, en realitat, no el va poder veure mai.
En Gerardo és al bell mig. Per un costat, fa costat a la Paula. Se l’estima de debò, i entén per què ella no li va explicar mai les atrocitats que li havien fet… per altra banda, és un advocat del país democràtic, i creu que el torturador hauria de tenir les garanties legals que la Paula hauria volgut tenir, i no li van donar… Justícia o venjança?
Un bon text dramàtic
El text d’Ariel Dorfman sembla molt senzill, amb els tres elements aristotèlics molt ben definits: un espai, un temps definit, una acció. I, malgrat la senzillesa aparent, és un text molt profund, ple de preguntes sense respostes, ple de dubtes… que fa que l’espectador es converteixi en un espectador actiu perquè el text li està plantejant reptes gairebé a cada frase.
La direcció d’Empar López és molt eficient. Ha fet que els tres intèrprets sigui especialment sobris, gens sobreactuats… a estones, sembla que haurien de cridar més, de ser més emocionals… però la fredor amb la que parlen i actuen fa que el text i el que ens diu el text sigui encara més cridaner. La contraposició entre una interpretació gèlida i un text dur, és un còctel que combina molt bé.
Bones interpretacions
Xavi Carreras (Gerardo), Laura Sancho (Paula i, Carlos Vicente (Dr. Miranda), interpreten molt bé els seus personatges. De forma molt continguda, sense drames ni escenes tràgiques o lacrimògenes. Una interpretació distant que sobta, però que fa que el text sigui encara molt més colpidor, que els espectadors s’indigni i s’enfadi. Una interpretació que ens porta a tenir simpatia ara per Gerardo, ara per Paula, ara per Roberto… en un moviment continu que ens descol·loca.
Un bon disseny d’escenari, molt eficient, ben acompanyat d’un bon disseny sonor, ens col·loca en un ambient idíl·lic… que també és un contrast brutal amb el text.
I un final sorprenent que encara ens deixa més descol·locats a tots els espectadors i que ens envia les preguntes a nosaltres. Ara és el nostre torn de buscar respostes.
La mort i la donzella al Teatre del Raval és un muntatge que sembla molt senzill, però que no ho és. Que sembla fàcil, i no ho és. Que és com una muntanya russa emocional que no deixarà a ningú indiferent.
- El millor de l’obra: el text i les interpretacions, sòbries.
- El pitjor de l’obra: de vegades, els actors parlen massa fluix i les files del darrere es perden alguna frase. I és una llàstima, perquè tot el text és una meravella de precisió.
