Nota: 9 sobre 10
Curiós triangle el de “La màquina de parlar”: una dona que treballa com a màquina de parlar, un gos que dóna plaer i el seu propietari. Difícil combinació, no?
Aquesta obra futurista es basa en el text de l’escriptora argentina Victòria Szpumberg que també la dirigeix. Ja vam poder veure-la fa anys a l’antiga Sala Beckett i ara ens l’ofereix El Maldà. Si sou seguidors de la sèrie britànica “Black Mirror” (2011), que parla de com la tecnologia afecta les nostres vides, o us va agradar la pel·lícula “Her” (2014) segur que passareu una bona estona. Si preferiu el teatre més convencional, potser també.
La màquina de parlar, una relació de tres en un món hipòteticament futurista
Bruno (Marc Rosich) viu sol perquè ha internat la seva mare en una residència. Per vèncer la seva solitud compra una màquina de parlar, l’Amèlia (Sandra Monclús) – una mena de siri – que li dóna conversa, li fa companyia i compleix fidelment el que diu el manual d’instruccions. Poc a poc, però, guanya confiança i estableix una relació més humana amb el seu propietari; fins i tot li porta la contrària. Un bon dia, però, en Bruno decideix comprar un gos que dóna plaer, el “chuchu” o Enric (Jordi Andujar) i la relació entre els tres es complica fins a extrems insospitats.
Tot i que sembla evident qui té el poder – el que controla el comandament a distància, clar – no podem evitar preguntar-nos qui d’ells és el que mana de debò. El propietari, mimat en excés per la seva mare i que viu en un món d’il·lusions esperant un ascens que no arriba? La dona argentina que després de molts propietaris ha anat a parar a casa del mediocre Bruno? El gos que només parla quan el seu amo no hi és i que se sent atret per la màquina d”ulls plorosos”?
No resultaria gens creïble dir que som davant d’un triangle amorós però això no vol dir, ni de lluny, que l’amor no s’expressi de formes diverses. El de Bruno per ell mateix i que – com els antics hedonistes – només busca el plaer. El de l’Amèlia que, immòbil en una cadira, no pot evitar ser humana i expressar els seus sentiments. O l’Enric, que és capaç de sotmetre’s a les peticions dels seu amo amb un únic objectiu: escapar sigui com sigui. Tots dos estimen la llibertat que no tenen i això els converteix en iguals i còmplices.
Una Sandra Monclús brillant i inmensa
És d’admirar l’excel·lent interpretació de Sandra Monclús. Feia temps que no veia una actuació tan plena de matisos i freqüents canvis de registre. Com a mínim se n’aprecien tres. El que pertoca a una màquina de parlar: sincopada, previsible, de manual, amb subtils moviments de cap que em van recordar les nines mecàniques amb què jugava de petita. El d’una màquina més humana que, saltant-se les normes, interacciona amb el seu amo més del que toca. I per últim, el de la dona que s’amaga sota la carcassa (l’Amèlia) amb un dolç accent argentí que contrasta amb la duresa dels altres registres.
Tampoc és gens fàcil el paper de Jordi Andujar, el gos que dóna plaer. Dit així, no tenim gaire clar què vol dir aquesta expressió però aviat ho descobrim … però també es tracta del plaer de la companyia, que ningú et porti la contrària i que digui a tot que sí (com, per desgràcia, ja no fa la màquina de parlar). I en Bruno (Marc Rosich) un personatge pagat d’ell mateix, potser no tan rodó com els altres, que abusa del seu suposat poder.
Un aspecte que desmereix la bona interpretació dels tres actors és el to massa alt de la seva veu que s’hauria d’ajustar millor a les petites dimensions de la sala ja que, de vegades, dificulta la comprensió del text.
Un text intel·ligent i replet d’humor negre
Sorprèn que en una obra que ens transporta al futur tot el que hi ha a l’escenari sigui d’ús quotidià: un sofà, una tauleta amb un telèfon de l’any de la picor o una cadira que sembla robada d’un manicomi de començament de segle. Fins i tot la música dels veïns que curiosament escolten la cançó de “Parole” (perquè en el fons, parlem d’això, no? de paraules). La projecció al futur s’aconsegueix amb un text intel·ligent, un argument que t’atrapa des del començament i la interpretació dels tres actors.
Encara que hi ha situacions que ens fan riure, per absurdes i surrealistes, el cert és que “La màquina de parlar” té un rerefons amarg que ens deixa mal gust de boca i un cert neguit existencial.
No us explicaré el sorprenent final per no fer spoiler però sí avanço que són aquells més propers a les màquines els que acaben prenent el control (i sense el comandament a distància). Pot ser premonitori aquest final? Arribarà un moment en què estarem en mans de les màquines? Potser ens hi hauríem d’anar fent a la idea.
Sigui el que sigui el que ens espera en el futur i mentre aquest no arriba, us recomano que aneu a veure “La màquina de parlar”. Ja m’ho explicareu.
Dades tècniques de LA MÀQUINA DE PARLAR – Teatre Maldà
- Text i direcció: Victòria Szpumberg
- Intèrprets:
La màquina de parlar: Sandra Monclús
El gos que dóna plaer: Jordi Andujar
Senyor Bruno: Marc Rosich
