¿Qué es la verdad?, ens pregunten només començar La comedia de los errores, al Teatre Goya… perquè, la veritat no sempre és la veritat, i la mentida potser és més veritable que la veritat. Un embolic? I tant!!! És que això és La comedia de los errores. És un muntatge on res no és el que sembla, i tot pot ser veritat o mentida.
En un escenari únic, amb un petit escenari dins de l’escenari, es desenvolupa una història que són moltes històries, que es barregen i que, de tant en tant, surten del teatre per obrir-se a la platea i fer participar al públic d’aquesta comèdia.
La comedia de los errores, una divertida comèdia amb només cinc actors
Cinc actors, Pepón Nieto, Santiago Molero, Fernando Soto, Rulo Pardo, Avelino Piedad i Esteban Garrido, hi fan tots els papers. Com en els temps de Shakesperare, no hi ha cap dona i ells han de fer els papers masculins i també els femenins.
«Tenemos seis hipótesis.»
L’obra gaudeix d’una adaptació que juga amb l’error, amb la veritat i la mentida, amb la disfressa… i fa que el públic sigui una peça més d’aquesta història.
Una adaptació d’Albert Boronat, juntament amb la direcció d’Andrés Lima, fan que el muntatge ens porti a l’època de Shakespeare, on els actors podien improvisar i jugar amb el que tenien en escena… i, fins i tot, ens porta a l’època de Plaute (a qui Shakespeare va manllevar l’argument)… al teatre grec, on el teatre no era només text, també era música, màgia, malabars i interacció amb el públic.
«Primer error.»
La música en directe, tot un encert
La música, un altre punt fort, serveix per marcar els canvis d’escena o d’ubicació. Una música grega que els actors ballen mentre es preparen per al següent acte. Una música i un ball que fan que la festa escènica no decaigui mai.
Els intèrprets han entomat molt bé el seu paper i es mouen entre l’error, l’equivocació, el joc, l’engany i la veritat. Dal de l’escenari, són com peixos dins l’aigua. A estones, el muntatge sembla una improvisació… però només pot semblar una improvisació allò que s’ha treballat molt i es té ben interioritzat.
Sembla una improvisació. No ho és. És part del joc. Tots agafen els seus personatges i els fan viure damunt de l’escenari… i, al mateix temps, ens fan veure que potser no tot el que veiem és real.
«Segundo error.»
L’obra s’arrodoneix amb un disseny de vestuari molt efectiu, que fa que els canvis de personatge siguin veritat i mentida alhora. Un vestuari amb reminiscències gregues i orientals, acolorit, divertit i, alhora, eficient.
Un bon muntatge de teatre clàssic a Barcelona
La comedia de los errores, al Teatre Goya, és un bon moment per veure teatre clàssic a Barcelona (un teatre que és ben escadusser, darrerament). Per riure amb ganes amb un muntatge àgil on el present, el passat, la realitat i la mentida es barregen en un còctel explosiu que ens omple d’energia.
El Teatre Goya ens dona l’oportunitat de veure un text de Shakespeare (que el va manllevar de Plaute) ple d’errors, de veritats i de mentides, on res no és el que sembla però sí que ho és. L’obra és una bretolada, però és una bretolada ben feta i molt divertida.
- El millor de l’obra: el text, la direcció i les interpretacions, especialment Avelino Piedad, que interpreta, balla, canta, toca el piano… però la resta d’actors, Pepón Nieto, Santiago Molero, Fernando Soto, Rulo Pardo i Esteban Garrido també estan esplèndids.
- El pitjor de l’obra: que els actors ballen i s’ho passen molt bé mentre ballen, i és dels pocs moments en què no conviden al públic a participar-hi!!! Un sirtaki sempre fa bo de ballar!!!
