El Teatre Lliure es posa la roba bona i ens presenta Ifigènia, una peça de teatre que, si no fos com teatres amb la mida i el pressupost del Teatre Lliure, seria impensable veure a Barcelona.
Ifigènia, teatre clàssic en majúscules al Teatre Lliure
En escena, 10 intèrprets. Per començar, un repartiment inassumible en la majoria de teatres… i més, si tenim en compte alguns dels noms del repartiment.
Un escenari que, malgrat semblar buit, està molt ben dissenyat, amb elements mòbils i una cobertura de terra-cendra ben gruixuda. De prop, és un escenari modern… de lluny, és un escenari d’un teatre grec del segle V aC.
Un vestuari contemporani que ens fa recordar la vestimenta dels herois grecs de la Ilíada o l’Odissea. Una màscara ens fa imaginar com devia ser el teatre en època d’Eurípides.
Una versió de dos textos d’Eurípides
El text, d’Albert Arribas, fusiona dos textos d’Eurípides Ifigènia a Àulide i Ifigència entre els taures, per crear una nova obra que s’endinsa en el cicle d’Argos i en els llibres d’Homer. Un text amb un llenguatge ric, amb un vocabulari extens que no es fa servir massa. Aquesta versió de teatre clàssic, encara que sigui una revisió actual, manté un nivell de llenguatge altíssim i tracta al públic com a persones intel·ligents.
Una direcció excel·lent
La direcció d’Alícia Gorina ha cuidat molt tots els detalls, començant pel cor. Un element imprescindible en les tragèdies gregues que, normalment, veiem reduït a una sola persona. En aquesta Ifigènia gaudim d’un cor de 6 noies que representen les dones que han mort al llarg de la història i les tragèdies gregues.
Un cor de noies que parla amb fermesa, que dona entonació a allò que diu, que recita molt bé i que canta de forma excel·lent combinant de forma molt bonica tots els tons de veu de les seves components. Un encert d’aquest muntatge.
Alícia Gorina ha donat força a les escenes més tendres, i ha sabut donar un to terrorífic a les escenes més crues. El ritme de l’obra fluctua amb el text. Un text grec està escrit amb síl·labes llargues i breus. Els versos amb síl·labes llargues indicaven solemnitat, tristesa, desànim, por… Les síl·labes curtes indicaven ira, alegria, nervi… El muntatge d’Alícia Gorina sembla que es mou entre aquesta dicotomia llarg-curt, solemne-àgil. És teatre clàssic, fins i tot en això.
Pere Arquillué, Emma Vilarassau, Albert Pérez i Pau Vinyals interpreten amb força els seus papers. Molt ben dirigits per Alícia Gorina que ha aconseguit crear una tragèdia sense crits i esgarips.
Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig, Neus Soler i Marta Ossó (que també fa el paper d’Ifigènia), estan esplèndides. El treball vocal és impressionant.
Ifigènia, al Teatre Lliure, és un goig de veure i de gaudir. Teatre clàssic amb tots els ets i uts. Teatre clàssic amb molts actors en escena. Teatre clàssic amb una llengua plena i rica. Teatre clàssic amb un cor que posa la pell de gallina.
Ifigènia és un d’aquells muntatges que caldria tornar a programar la temporada vinent. Hi ha massa gent que es quedarà sense veure-la.
- El millor de l’obra: el cor. Una meravella. El text. Impressionant. Les interpretacions. Insuperables.
- El pitjor de l’obra: un muntatge tan gran i tan ben treballat, només per un mes? Massa poc.
— COMPRAR ENTRADES —
