Nota: 10 sobre 10
El dolor. Portes que tenim tancades i que no volem obrir, però que les obrim perquè necessitem fer net. De la mateixa manera que fem dissabte, que obrim un armari ple de roba vella i andròmines i decidim que cal fer neteja de tot i quedar-nos només amb allò que ens fa sentir bé, a E.V.A. descobrim que obrir un armari és alguna cosa més. És gairebé com un joc d’infants amb el que podem viatjar en el temps i reviure experiències que ens van marcar.
EVA, una obra de teatre que parla del dolor
El dolor és aquella espina que se’ns queda clavada perquè algú, un dia va dir o va fer una cosa que ens va ferir. La ferida es va infectar i es va enquistar i l’hem patida sempre… per acabar descobrint que allò que a nosaltres ens ha fet tant de mal, per als altres no va ser res, ni se’n recorden, no va tenir importància en les seves vides.
El dolor és veure que no som capaços de donar-nos a aquells que ens estimen i que els allunyem, perquè pensem que així els farem menys mal, i acabem fent més mal.
Per això està enfadada amb mi.
No està enfadada amb tu. Em sembla que ets tu la que està enfadada.
El dolor és fer-se mal a un mateix per evitar que ens facin els altres. El dolor és la incomunicació. El voler dir i no atrevir-nos. O no voler escoltar.
Una obra plena d’optimisme i bon humor amb les T de Teatre
E.V.A. és un espectacle que ens parla del dolor, de tota mena de dolor… fins i tot ens parla de com mesurar-lo. Però no és un espectacle trist, ni autocontemplatiu. És un muntatge ple d’optimisme i de llum que és capaç de retratar els nostres egoismes, les nostres petites misèries i convertir-ho tot en un munt de cendra des d’on podem tornar a renéixer, com un Au Fènix.
El text és un homenatge a la companyia T de Teatre, un homenatge fet amb molta delicadesa, gens embafador i, a estones, amb puntes de comicitat.
La Marta Pérez, la Carme Pla estan magnífiques en els seus papers de Paloma i Clara. Àgata Roca fa una pirueta i s’interpreta a ella mateixa mentre dóna veu a les seves companyes, que són a l’altra banda del telèfon. Totes tres estan molt ben acompanyades per Rosa Gámiz, Carolina Morro, Albert Ribera i Jordi Rico. La bona direcció de Júlio Manrique acaba d’arrodonir una posada en escena que pot portar-nos a tres llocs alhora gràcies a un enginyós ús de l’escenari i l’escenografia.
E.V.A. ens recorda aquell moment, quan érem petits, i obríem un armari amb emoció, pensant que aquell cop, en lloc de trobar-hi la roba, hi trobaríem un món diferent. Una picada d’ull al nen que portem a dins, a l’adolescent que encara cueja, i a l’adult en que ens acabarem convertint.
Són d’una altra generació. Són perfectes. Ho saben tot.
Nosaltres som d’una generació més antiga.
E.V.A. és un homenatge a les T de Teatre i al teatre. I és teatre que emociona, ens commou i ens posa la pell de gallina. És d’aquelles obres que, quan és fa una llista d’imprescindibles, ha d’estar en els primers llocs.
