Valoració: 8 sobre 10
Torna a obrir les portes l’Escenari Brossa i ho fa amb una obra escrita per Llàtzer Garcia i que es va estrenar al Temporada Alta: Els somnàmbuls. Una història que ens presenta a tres amics que s’estimen moltíssim, s’estimen tant que, al final, es fan mal, molt de mal. Perquè entre l’amor i el dolor hi ha una línia molt fina, massa fina, que moltes vegades traspassem sense adonar-nos.
Els somnàmbuls, una obra sobre la perillositat de viure al màxim
Una persona somnàmbula és una persona que, tot i estar adormida, pot caminar i realitzar accions quotidianes. Està adormida però desperta al mateix temps. I així és com es troben en Genís (Genís Casals), en David (David Marcè) i la Laura (Laura Pujolàs), els tres personatges d’Els somnàmbuls.
Els tres amics viuen la vida com en un somni: volen riure, ballar, volar… Volen seguir somiant i gaudint de la vida minut a minut. Però això no és fàcil, per molt que s’ho proposin, la vida a vegades et dóna una bona bufetada que et fa despertar d’un ensurt. Aquesta bufetada és, en el cas dels personatges, l’amor, la gelosia, les pors… I, quan això apareix, res pot tornar a ser com abans… o sí?
Sembla que la vida ens hagi d’alliçonar, que hàgim d’estar disposats a rebre una lliçó pel fet de tenir males experiències. Però… i si no volem que sigui així? I si després d’un temps, quan ja el mal ha marxat, volem seguir recuperant aquells qui érem? Difícil, sí, perquè les ferides i les cicatrius no marxen mai. Però no tenen per què fer-nos transformar tant.
A Els somnàmbuls els personatges volen viure la vida al màxim. Sobretot la Laura que acabarà contagiant la seva energia als dos amics. Però la vida sembla que ens obligui a posar-nos un maquillatge, a ocultar el nostre veritable rostre i fingir que som persones acceptables, formals i nobles; persones que encaixen perfectament amb la societat i que accepten viure en aquesta roda.
Boníssima interpretació
Els tres actors fan un bon treball interpretatiu. Però destaco a la Laura per la seva energia, la seva expressivitat i la seva manera de mostrar-nos tots els sentiments sense obrir la boca. Tant en Genís com en David també defensen molt bé els seus papers i, tots tres, creen un trio molt variat i enèrgic.
Tanmateix, mentre que el personatge de la Laura està molt ben definit, els dels altres dos queden un pèl eclipsats per femení. Això fa que, l’evolució dels dos, no s’acabi d’entendre del tot bé.
Escenes molt similars
El que no em va acabar de convèncer d’Els somnàmbuls a l’Escenari Brossa és que hi ha escenes molt similars, amb una tensió dramàtica que ja hem viscut i amb interpretacions que es mouen per sentiments semblants: enfadament, crits, incomoditats… Tot això fa que el ritme decaigui una mica i que, cap a la meitat, l’obra tingui un ritme un pèl lent i repetitiu.
Però, en general, Els somnàmbuls és una obra divertida, fresca i original que agafa un tòpic i el presenta d’una manera molt honesta i sincera. M’agrada molt com escriu en Llàtzer Garcia perquè, aprofitant la trama, inclou temes molt interessants per debatre com és la monogamia, el fet de fer-se gran i tot el que això sembla incloure, les ganes de viure i la impossibilitat de fer-ho en una societat tan quadriculada, etcètera.
Una obra divertida, amb temes potents de rerefons i que compta amb interpretacions molt ben trobades.
- El que més em va agradar: Interpretacions fresques i divertides.
- El que menys em va agradar: Escenes una mica repetitives.
