[usr 5 img=”03.png”]
El teatre Maldà sempre, sempre té una programació molt cuidada, on s’hi nota la dedicació, les hores de feina… però és que, aquest cop, amb Els secundaris, s’han superat!!! Per celebrar el 20è aniversari dels Pirates Teatre, no se’ls ha acudit res millor que fer teatre sobre el teatre… i ho broden. Un muntatge brillant, ben travat, imaginatiu, magnífic, enginyós…
Els secundaris a El Maldà és un homenatge esplèndid al teatre
Els secundaris és un homenatge esplèndid al teatre, a tota la gent que s’hi dedica… però no només és un homenatge als actors i les actrius que ens enamoren en escena… és un homenatge als secundaris que sempre ens sona la seva cara però no els posem nom, a les sastresses, regidors, empresaris, músics, productors… i a tota la gent que, d’una manera o d’una altra, és allà perquè l’obra acabi sortint, i acabi sortint bé. Fins i tot, és un homenatge al públic, que aplaudeix, crida o xiula… però és allà, omplint la platea. I també als teatres del Paral·lel, que van marcar tota una època.
“És vostè el Rei del Paral·lel”
El decorat d’Enric Romaní ens rep quan entrem a la sala. Un decorat molt ben dissenyat i ben construït, que dona molt de joc. Fusta fosca, una porta blanca, un parell d’escales, un armari sense fons… un decorat que permet un joc d’anades i vingudes i canvis de vestuari inesperats.
“No els veien… però hi eren.”
Laura Aubert i Bernat Cot estan insuperables en escena. Són els secundaris, les mares, les vedettes, els policies… perquè la Laura Aubert i en Bernat Cot són els secundaris, els que fan tots els papers de l’auca.
“Jo soc una secundària i faig el que em diuen.”
Amb l’ajuda d’un disseny de vestuari molt ben fet, ben treballat i molt ben estudiat, ens porten personatges que van omplint el camerino de gent… com un homenatge als Germans Marx.
L’Adrià Aubert no només ha volgut que els secundaris fossin els protagonistes, també ha volgut que gaudíssim de gags i escenes que ens han fet venir al cap les pel·lícules en blanc i negre de Stan Laurel i Oliver Hardy, de Harold Lloyd, Charlot, Buster Keaton…
Un muntatge ple de detalls que són regals per als espectadors. Tot està molt cuidat: música, il·luminació, vestuari, moviments, text… i també la llengua… un català que es mou entre el català normatiu de Pompeu Fabra i el català ple de paraules i frases castellanes que es parlava als carrers. En aquest muntatge tot està molt cuidat, molt ben posat, tot fet amb molt d’amor. I es nota.
Al fons, Alady, el Rei del Paral·lel, amb permís de Josep Santpere. Dos personatges que també són presents a l’obra… com el Teatre Còmic, com el Paral·lel, com els teatres del Paral·lel…
“Sense un secundari, no hi ha protagonista.”
El disseny de so, amb les funcions de fons, els assajos, els números musicals… és una feina de filigrana que està molt ben lligada amb la trama de l’espectacle.
Els Secundaris, al Maldà, és amor al teatre. Un espectacle fet amb molt d’amor en tot el que hi ha: les interpretacions, el text, la música, vestuari, decorat, il·luminació…
- El millor de l’obra: Tot. Un muntatge imprescindible. Brillant!!!
- El pitjor de l’obra: Res. Que no hi toquin ni una coma. I que torni la temporada vinent!!!
