La companyia de teatre La Calórica ha agafat un text d’Aristòfanes, Els Ocells, com a punt de partida per crear un text completament nou, però que segueix l’estil de l’autor grec: una obra que és una comèdia corrosiva, àgil, amb un llenguatge plaer i, sovint, barroer. Un muntatge amb pocs actors (com a les comèdies de la Grècia clàssica), molts personatges i un cor que es mou entre el cor d’ocells i el cor del públic.
Els Ocells de La Calòrica torna a la Sala Beckett
Evèlpides i Pisteter fugen d’Atenes. Han mort la democràcia («ha estat un accident») i no poden tornar-hi. Al bosc es troben amb els ocells i Pisteter decideix que els ocells menen una vida regalada i senzilla… i que necessiten algú com ell perquè aquesta vida sigui encara millor.
L’assemblea d’ocells, després d’escoltar els arguments de Pisteter, decideix nomenar-lo líder dels ocells i tots es posen a les seves ordres.
«Individu, propietat, competència»
Aquests conceptes són els valors sobre els quals es construeix la Ciutat dels Ocells.
Amb tot aquest pròleg, La Calòrica es posa en marxa per fer una denúncia agra del neoliberalisme i del populisme. I ens demostren amb quina facilitat ens empassem els arguments, de la mateixa manera que els ocells s’empassen el gra per menjar..
Boníssimes interpretacions
Pep Ambròs, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Esther López canvien de vestuari i de personatge amb molta agilitat i cada personatge que apareix en escena és un pas més enllà per retreure’ns com ens acomodem a algunes situacions i tanquem els ulls davant d’unes altres.
Els ocells van destapant les nostres petites hipocresies que, vistes d’una en una, no semblen gran cosa…. però vistes en conjunt, ens deixen molt mal parats a tots. I no se salva ningú. A Els Ocells tothom acaba rebent: públic, actors, gestors culturals, polítics, banquers, jutges, militars, la democràcia, el capitalisme… tot i tots. Hi ha xarop de bastó a dojo.
«Terrorisme?… No ho poden fer, això!»
L’escenari és una plataforma, que sembla una passarel·la, amb un fons de fulles verdes. La il·luminació (molt ben dissenyada) fa la resta.
El vestuari és espectacular. No són disfresses d’ocells. No ho pretenen. Són paròdies del que podria ser. El text original era una sàtira plena de riures, i La Calòrica ho ha mantingut.
«La democràcia és com una salsitxa, a tothom li agrada però ningú vol saber de què està feta.»
La Sala Beckett tindrà Els Ocells donant tombs per la Sala de Baix fins després de Nadal. Feu-vos un favor i aneu-hi. No us deixeu perdre aquest muntatge.
- El millor de l’obra: Agafar Aristòfanes i portar la seva obra a avui sense perdre ni un bri de corrosió.
- El pitjor de l’obra: Que es fa curta. Ens agrada tant que se’ns fa molt curta. I que «Perdóname» es podria cantar sense fer tants galls…
