[usr 3,5 img=”03.png”]
Al Teatre Gaudí hi podeu veure Els guàrdies del Taj Mahal, una obra que té cops amagats. Dos soldats fan guàrdia davant del Taj Mahal durant la nit. L’endemà, quan surti el sol, el Taj Mahal lluirà tota la seva bellesa per primer cop, amb la primera llum del dia. Estan contents perquè saben que, malgrat ser només uns soldats de darrer ordre, són uns privilegiats.
Però els privilegis venen amb responsabilitats. I l’emperador ho té molt clar. Un cop el Taj Mahal hagi estat mostrat al món, els dos guardians tenen un encàrrec monstruós per fer. Perquè l’emperador ha decidit que el Taj Mahal és la cosa més bella que s’ha construït mai… i que no es podrà construir mai més res que pugui ser igual o més bell que aquest palau.
Els guàrdies del Taj Mahal, una obra de Rajiv Joseph
Els dos guardians, Uma i Babur, hauran de decidir de què són guardians: de la bellesa o del poder.
“Els guàrdies imperials no es poden moure de la seva posició”.
Triar bellesa o triar poder tindrà conseqüències. I els dos guardians ho saben. I cadascú haurà de decidir què tria… i també haurà de decidir si la seva tria ha de passar per l’amistat, gairebé germanor, que hi ha entre tots dos.
El text de Rajiv Joseph ens porta una mena de Sòcrates, en Babur, que, fent preguntes, aconsegueix treure informació del seu company.
“I tampoc no podem parlar… i mira, aquí estem, xerrant des de fa una estona…”
La direcció de Pep Duran fa que, en escena, tinguem dos representants del món del clown. En Cara Blanca seria l’Uma, mentre que en Babur seria l’August. En Babur és com un nen, ple d’imaginació, que es meravella amb tot, que busca la bellesa… mentre que el seu company és el representant de la responsabilitat, el poder, la pau (a qualsevol preu), el món en el que viu.
Bartu Gunyalons i Enric Tarragó són els dos guàrdies. Amb unes interpretacions correctes ens van endinsant en aquestes discussions sobre el que és la bellesa, el poder, la responsabilitat de cadascú… com si fossin dos nens que parlen mentre juguen. Sobretot en Babur. Però ells no juguen, ells compleixen una funció dins d’un imperi. I allà hi ha un emperador omnipotent que dicta les seves pròpies regles. La justícia i la bellesa són temes secundaris.
La direcció de Pep Duran fa que els dos tipus de personatge, els dos clowns, siguin molt característics. I el joc socràtic que neix entre els dos guàrdies és molt interessant. Però els canvis d’escena, amb els actors que surten cada cop mentre dos ajudants van discutint sobre temes que, per a un soldat ras, són massa grans…
La il·luminació ajuda molt en les escenes creant universos molt interessants i moments excepcionals, en algun moment, gairebé bíblics. L’escenografia està molt ben dissenyada per a aquest espectacle.
Els guàrdies del Taj Mahal, al Teatre Gaudí, és un text molt interessant que ens fa moltes preguntes i que, inconscientment, ens demana que ens posicionem i que triem… i no és fàcil.
- El millor de l’obra: el text.
- El pitjor de l’obra: els canvis d’escena
Un comentario
Acabo de llegir per segon cop la teva crítica i només vull destacar-ne dues coses:
La primera, la precisió mil·limètrica de les teves paraules pel que fa al nostre muntatge. L’encert absolut amb tot el que dius i la forma espectacular amb com encertes tot el que hem volgut fer arribar amb aquest muntatge. Trobar-la ha sigut un goig i un plaer absolut. He pensat que no t’ho diria, però em veig obligat a confessar que he plorat d’emoció en llegir les teves línies.
La segona, l’amor que se’n destil·la cap al teatre. Cap a cada element que en forma part i cap a la màgia de la comunicació teatral. Gràcies per compartir aquesta forma d’entendre la vida.
I sí. Hem estat treballant tota la setmana per escurçar els canvis d’escena.