Crítica: El pare – Teatre Romea

El pare al teatre Romea és la història d’un home que veu com el seu entorn s’enfonsa. Que veu com aquells que l’estimen l’intenten enganyar, volen aprofitar-se’n… un home que sent que hi ha coses que se li escapen de les mans i no sap per què. «A què juguem aquí?»

El pare de Florian Zeller arriba al Romea amb Josep Maria Pou com a protagonista

El pare és també la història d’una dona que veu com l’Alzheimer cada dia afecta més al seu pare. Una filla que el vol cuidar el millor possible i no se’n surt.

L’Andreu no entén per què la filla canvia d’aspecte, o d’història cada cop que la veu. No entén qui és en Pere o en Miquel. No entén per què a casa seva no hi ha els seus mobles.

«Jo no t’he demanat res.»

El text de Florian Zeller no és en cap moment lacrimogen. De fet, el públic riu força vegades perquè l’autor no vol fer un drama. Vol treure-li pes a una malaltia que, per si sola, ja pesa massa. I ho aconsegueix. Les sortides de l’Andreu amb l’Anna són sorprenents i plenes de comicitat, però no són cruels.

L’Andreu, davant nostre, davant de l’Anna, es va convertint en un nen petit, que acabarà cridant la seva mare.

«Vull que vingui la mama!»

Una molt bona direcció de Josep M. Mestres

En Josep M. Mestres dirigeix amb mà ferma i amb molta elegància en Josep M. Pou (Andreu), la Rosa Renom (Anna), la Victòria Pagès (dona, infermera), en Josep Julien (home, infermer), en Pep Pla (Pere) i la Mireia Illamola (Laura). Tots ells es mouen per l’escenari de manera que sembla que ni toquin el terra. No hi ha moviments bruscos. Tot és ple de gràcia i elegància. És un treball en equip que funciona com un rellotge. Tots estan magnífics en escena perquè tots treballen perquè l’obra brilli.

Fa uns anys, aquest mateix text el va interpretar, en castellà, Héctor Alterio. Per als que el vàreu poder veure, aquí descobrireu que triar un actor o un altre per al paper protagonista, pot capgirar completament la història. L’elecció de Josep M. Pou, un actor ben diferent d’Héctor Alterio, li dona al seu personatge un aire diferent i, al meu parer, molt més tendre, més creïble.

L’escenografia és molt sòbria. Amb unes cadires i unes portes corredisses que tanquen l’escena. Això i un esplèndid disseny d’il·luminació i no cal res més per fer que el text de Florian Zeller brilli amb força de la mà dels intèrprets.

El pare, al Teatre Romea, és l’ocasió per veure en escena una combinació perfecta d’un text molt bo, unes interpretacions fantàstiques, una direcció esplèndida, una escenografia i una il·luminació que ho arrodoneixen tot… És l’ocasió perfecta per gaudir de teatre del bo. Teatre esplèndid. Teatre d’aquell que ens fa passar una bona estona i ens omple el cap de preguntes.

• El millor de tot: les interpretacions. Meravelloses.
• El pitjor de tot: el text està molt ben traduït… però hi ha algun castellanisme que s’ha escapat i «grinyola» molt, perquè la resta és una traducció molt bona.