A Dau al Sec presenten El Clam del Buit, un monòleg que ens deixa plens de desassossec. Un text de Marc García Coté molt ben interpretat per Mercè Managuerra.
El Clam del Buit, un monòleg de Marc García Coté
Una dona surt al seu petit balcó del sisè pis (sense ascensor) perquè a l’edifici del davant, també al sisè pis (sense ascensor) hi ha un home que és a punt de saltar al buit. Ella ha d’intentar que l’home no salti mentre arriben els bombers. Ella només té la seva veu. No té res més.
Ella, amb la seva veu, comença un monòleg per intentar connectar amb l’home que vol saltar mentre ell, des de l’altra banda, intenta ignorar-la.
«No em mires.»
Però ella no es rendeix i hi insisteix. I el seu monòleg la fa passar per diferents estats d’ànim que intenta fer arribar a l’home a l’altra banda. Passa per la desesperació, per la tendresa, l’eufòria, la ràbia… el seu monòleg fa que ella també acabi llançant, al buit, alguns dels pesos que ha anat arrossegant des de fa anys. Mentre ajuda a l’home que vol saltar, també s’ajuda a ella, sense haver-ho pretès en cap moment. El seu monòleg és catàrtic.
Una posada en escena senzilla, però efectiva
L’escenografia és una estructura que representa el petit balcó del sisè pis (sense ascensor) on viu la dona. El seu escenari elevat des d’on declama el seu monòleg a un públic que es redueix a un sol home que, pel que ella ens va dient, no vol escoltar res. Una escenografia que ens obliga a mirar una mica cap amunt, talment com si fóssim vianants encuriosits per allò que passa damunt dels nostres caps.
La il·luminació segueix el monòleg de la dona. Una llum que omple tot l’escenari o que es focalitza en ella de tant en tant. La il·luminació, a més, crea ombres a les parets. Unes ombres que semblen l’home a l’altra banda. En alguns moments veiem la Mercè Managuerra acompanyada de la seva ombra, una ombra que podria ser la figura de l’home del pis del davant.
Molt bona interpretació de la Mercè Managuerra
La Mercè Managuerra, ben dirigida per Marc García Coté, ens mostra l’evolució del monòleg de la dona. No és una interpretació ampul·losa ni exagerada. És una interpretació meticulosa, detallista, amb gestos estudiats on el més important és la veu i allò que es diu.
L’espectacle compta, a més, amb una banda sonora que és gairebé cinematogràfica i ajuda a donar intensitat al monòleg.
El clam del buit, a Dau al Sec, no és un monòleg fàcil. És un monòleg que ens deixa amb un regust estrany perquè el tema és dur. Però, al mateix temps, és un muntatge que ens omple, que ens parla directament. La dona del balcó parla a l’home de l’altra banda… però podríem pensar que ens parla a nosaltres. Potser, els que volem saltar des del sisè pis (sense ascensor) som nosaltres.
- El millor del muntatge: el text i la interpretació de Mercè Managuerra.
- El pitjor del muntatge: hi ha pauses massa llargues que, en lloc de donar intensitat, fan que es perdi la tensió acumulada.
