A la sala Fènix hi trobem Búnker, un muntatge que barreja el clown, el teatre de l’absurd, el surrealisme, comèdia negra i també ciència-ficció.
Búnker, dirigida per Carlo Mô, és la història de dos homes que estan tancats en un búnker i passen els dies com poden. Les escenes semblen extretes del cine surrealista italià, del teatre de l’absurd de Becket, autors com H.P. Lovecraf, Úrsula K. Le Guin. Ray Bradbury, Buero Vallejo.., Goldoni, Molière, sense deixar de banda el clown més clàssic.
Búnker, una obra de teatre que es mou entre el clown i la comèdia negra
Els dos personatges semblen un August i un Carablanca. Ho semblen per la seva actitud, per la seva personalitat… no els cal cap caracterització. De seguida identifiquem qui és qui. Els dos homes estan tancats en un espai reduït, amb una ràdio que, de vegades, els envia senyals estàtiques… i una televisió que no funciona… o sí.
Què faran quan el menjar s’acabi? Quan no tingui més opció que sortir del búnker on s’han tancat? I si no són en un búnker? I si tot és un malson… o un joc… o imaginació?
Una muntanya russa
El muntatge ens fa pujar en una muntanya russa on el ritme s’accelera i s’alenteix de forma molt controlada... el text i la direcció estan ben travats i passem del riure a l’atenció més intensa.
Albert Requena i Christian Atanasiu interpreten els dos homes, en Carablanca i l’August, Stan Laurel i Oliver Hardy, Abbot i Costello. L’escenografia i el vestuari ens enganyen la vista i, a estones, ens sembla estar veient teatre en blanc i negre. Un humor gens escabrós, que no utilitza l’escarni ni la mala bava. No li cal.
Un text que es mou entre el clown més clàssic i la ciència-ficció per explicar una història que no sabem on comença… i que tampoc no sabem com acabarà.
Búnker, a la Sala Fènix, és un espectacle de clown per a adults que també pot veure la canalla. I segur que cadascú hi troba un significat diferent. Un bon treball d’Albert Requena i Christian Atanasiu.
- El millor de l’obra: les interpretacions de Albert Requena i Christian Atanasiu. La direcció de Carlo Mô, que sap treure profit dels intèrprets i del text.
- El pitjor de l’obra: el ritme va ser irregular… potser perquè era l’estrena i les estrenes sempre imposen. Segur que l’endemà ja no va passar.
— COMPRAR ENTRADES —
