Al Teatre Eòlia, la companyia Marushkas hi presenta Déjà Vu. I què és Déjà vu? Teatre contemporani amb un regust de teatre clàssic que vessa per tots els porus.
Déjà Vu, una obra de teatre contemporani amb regust de teatre clàssic
Al principi hi trobem una reescriptura de La casa de Bernarda Alba, de Lorca… Una casa tancada, una guardiana, unes filles que sospiren per un home (en Peperonni), unes noies que han estat anys de dol…
Però també és una recreació de La Fundación, de Buero Vallejo... on el món de fora no té res a veure amb el món de dins, un món exterior ple d’amenaces (reals o irreals) davant d’un món interior ple de seguretat… i també El senyor de les mosques, de William Golding… on un grup de nois acaben aplicant la llei de la selva entre ells…
També podria ser que no fos res d’això, i el que estem veient és el deliri d’una noia que personifica les seves pors i interactua una vegada i una altra. Unes pors que han après a viure de forma independent de la noia, i ja no accepten desaparèixer.
Bones interpretacions, bon text i música balcànica
La Cia Les Marushkas entoma els personatges i cada actriu li dona caràcter i personalitat. No n’hi ha dues d’iguals. El record d’un nadó que pot ser només un record fictici, fa que aquesta noia intenti vèncer les seves pors.
Déjà Vu és un muntatge de ritme frenètic que no deixa gairebé ni respirar ni parpellejar per no perdre’ns una frase, una entrada, un gest, una mirada…
El text de Martí Torras Mayneris està ple de referències a altres textos, a pel·lícules… no sempre de forma palesa, però sí reconeixible, que ens fan estar atents a tot el que passa davant nostre. Tot el que passa té un significat. El muntatge no és fàcil i ens fa treballar… però, al mateix temps, ens fa riure… perquè la vida de la noia i de les seves germanes… o de la noia i les seves pors… està plena de moments còmics, de moments grotescos, que contrasten i donen molta llum als moments tràgics.
Una música de fons balcànic (ens recorda la Balkan Paradise Orchestra), amb música de tocs de circ remata aquesta barreja de tragèdia i elements grotescos.
L’escenari és un arreplec de cadires de totes les mides, formes i colors. Unes cadires que ocupen tot l’espai visual i són una tanca que amenaça les habitants de la casa. Unes cadires que formen part d’una casa antiga, vella, descuidada, abandonada… una casa que va ser gran un dia i que ara és un mausoleu ple de pegats, de pols, de records.
Les noies van de blanc. Totes. Només porten una mantellina negra en els moments de dol. Una mantellina que sempre és a punt en un món on, en qualsevol moment, pot ser necessària.
Déjà vu, al Teatre Eòlia, és un bon muntatge per gaudir de teatre contemporani, per gaudir d’un teatre que ens fa riure mentre ens preguntem per què estem rient, un muntatge que ens obliga a pensar. Un muntatge que obre moltes preguntes i deixa que cadascú trobi les seves respostes.
- El millor de tot: el text i la direcció.
- El pitjor de tot: la durada. Algunes escenes són massa repetitives i no aporten res que ja no s’hagi vist.
— COMPRAR ENTRADES —
