Al Teatre Apolo hi ha vingut l’espectacle Corta el Cable Rojo. Un espectacle d’improvisació que porta ja 11 temporades a Madrid. Un càsting nou, una ciutat nova… però el fil de l’espectacle és el mateix. Vuit improvisacions en les que el públic hi té coses a dir.
Corta el cable rojo arriba a Barcelona després d’arrassar a Madrid
A Barcelona, damunt de l’escenari, hi trobem Rubén Tejerina, Mai Boncompte i Manu Prades en l’apartat escènic i a Modesto Lai que s’encarrega de la música, també improvisada en directe.
Després d’una presentació una mica llarga per deixar clar què s’espera del públic, els tres actors comencen a demanar textos, cançons, estils o tipus de menjar… al públic i també trien gent per pujar a escena. Amb això, per parelles la majoria de cops i tots tres en alguna improvisació, van muntant petites històries plenes d’humor.
Però, per poder improvisar, cal que els actors hagin fet un treball molt important abans de pujar a l’escenari. Un treball que els permeti compenetració, preparació d’escenes que es poden modificar segons el que digui el públic, preparació d’històries a adaptar… Aquesta feinada no es pot desmerèixer, perquè és molta i molt necessària per tirar endavant l’espectacle… però, ja que es tracta d’un espectacle que es ven com “d’improvisació”, s’hauria de notar menys.
Corta el cable rojo sembla un plat precuinat (la improvisació) amb alguna salsa que el vol dissimular (la participació del públic)… però que no pot dissimular que és un plat precuinat. Els tres actors, els cuiners, són bons… ara només cal que aprofitin bé els condiments i les salses perquè el plat precuinat sembli un plat de cinc estrelles.
En alguns moments, quan els actors demanaven la participació del públic, seleccionaven els temes que se’ls proposava. Hi havia una claca al fons de platea que, si no formava part de l’espectacle, ho dissimulava molt malament: així, quan la resta del públic va veure que els actors feien molt de cas a les propostes del fons i no de la resta de la sala… el públic va deixar de participar. Això, en un espectacle on la participació del públic és imprescindible, és una gran errada. Sabem que el públic és imprevisible… però en un espectacle d’improvisació, no es tracta d’això?
Corta el cable rojo, a més, és portar un espectacle d’humor de Madrid a Barcelona sense tenir en compte que no ens fan riure les mateixes coses als dos llocs. I ja posat a demanar: Talla el cable vermell… per què no? La productora no ha pensat que l’humor també es pot fer en català?
Corta el cable rojo, al Teatre Apolo és un espectacle d’humor, d’improvisació pre-treballada… un plat pre-cuinat que necessita molta salsa del públic per poder funcionar bé.
- El millor de l’obra: la música en directe i els comentaris fora de les improvisacions.
- El pitjor de l’obra: el plantejament: la improvisació es veu forçada i no hi ha una adaptació al públic català.
4 respuestas
Como consumidor habitual de impro que soy, te he de decir que la sensación de que está “precocinado” tal y como tú comentas, es porque este tipo de espectáculos tienen unos tiempos para cada impro y una presentación entre ellas muy pautada. Esta sensación siempre planea cuando vas a ver estos shows.
Por otro lado, la pericia del improvisador más la colaboración del público es lo que hace que esa función sea única y hará que puedas repetir otras veces sin tener que ver lo mismo.
Alabo tu crítica desde el punto constructivo y el de la proposición de hacerlo en catalán y en castellano. ¿Crees que eso es lo que necesitan para afianzarse en cartelera?
Hola… els espectacles d’improvisació sempre estan molt treballats abans de sortir a escena, si no, seria impossible fer-los. Però (i aquí és el meu “però”), aquest treball no s’ha de notar. Si es nota, la improvisació ja no ho és i es desvirtua l’objectiu de l’espectacle. En aquest espectacle, el dia que hi vaig anar jo, faltava frescor en les improvisacions. Potser, segons avanci l’espectacle, això ho aconseguiran.
Personalment, m’agradaria que haguessin fet l’espectacle en català. De vegades es té la percepció que, per fer humor, el català no té prou flexibilitat, vocabulari, “punch”… jo no hi estic d’acord: hem tingut i tenim grans humoristes en català, i penso que “Talla el cable vermell” seria una bona aposta. A la vostra pregunta de si atrauria més o menys públic, no tinc resposta. No ho sé.
Moltes gràcies per comentari.
No estic d’acord en alguns punts. El primer seria “ l’adaptació al públic català” tanmateix no exposa en quins aspectes concrets, a tall d’exemple: proposaria canviar d’idioma? El tipus d’acudit? Les imatges de fons? Una locució nova? tot plegat?
Opino que és una obra adreçada a tot tipus de públic, també atrau a gent de fora de Catalunya, l’humor si està ben construït i ben executat no cal adaptar lo segons la comunitat, fa riure aquí i arreu, l’humor d’aquest espectacle és bastant neutre i no et sents fora de lloc.
Quan explica que “hi havia claca de fons de platea” em sembla que extreu una conclusió de l’espectacle una mica precipitada, entenc que com es tracta d’una estrena a Catalunya hi havia amics, familiars, convidats, coneguts entre el públic que és possible que es deixin anar una mica més del compte, aplaudiments, xiulets, crits, segurament donaven suport als seus companys, va ser la meva impressió, suposo que d’aquí a quatre o cinc funcions aquesta sensació quedarà dissipada i no hi haurà “claca”.
L’humor que es fa a Catalunya i l’humor d’altres llocs és diferent. No entro en el per què. Aquí va triomfar Mr. Bean mentre a la resta de la península triomfava Hostal Royal Manzanares. L’espectacle va començar amb grans rialles que van anar baixant de volum segons anava avançant. A platea hi havia molta gent que no era claca i, des de l’escenari, la van ignorar. Entenc que era l’estrena i anava a allò que és segur… però en un espectacle d’improvisació potser cal arriscar una mica més. Pel que fa a l’idioma, sí, proposaria canviar d’idioma. O és que en català no es poden fer improvisacions?
Però, malgrat això, entenc que no pugueu estar d’acord amb la meva valoració, i us agraeixo molt el comentari. De debò. Gràcies.