Consulta la cartellera de teatre de Barcelona
[usr 4 img=”03.png”]
A La Villarroel es representa l’obra “Classe” fins el 23 de maig, de dimarts a diumenge i en diferents horaris. I a més a més, la setmana que ve quan sortiu del teatre, podreu anar a picar alguna coseta, que tan bé de gust quan t’empapes de cultura i la vols comentar amb una canyeta a la mà. Comencem a ser més lliures i estem molt contentes!
Classe, un nou espectacle de Sixto Paz Producciones a La Villarroel
L’equip de Sixto Paz Producciones segueix buscant textos d’autors poc coneguts amb missatges punyents, i gens socorreguts, que permetin innovar en les relacions amb el públic. En aquesta ocasió ens porta un text de dos irlandesos, Iseult Golden i David Horan: Classe.
“Classe” ens parla d’una classe, està clar. L’acció transcorre dins d’una aula, amb taules de color verd gastat, cadires de mida mitjana i pissarra amb guixos d’aquells que feien angúnia. Però també parla de la classe social, de la classe econòmica, de les diferències, i en critica tant una com l’altra.
Una situació comuna en la qual es podria trobar qualsevol família; un professor que crida els pares d’un alumne perquè vol parlar amb ells. La qüestió és: per què vol parlar amb ells?, què li passa al seu fill?, com s’ho prenen els pares?, quines són les reaccions i emocions que aquesta situació despertarà?
Aquí està el conflicte de l’obra, perquè hi ha coses que no les veiem igual quan ens passen a nosaltres que al veí o, sense anar més lluny, quan li passen al nostre fill de nou anys. L’empatia, l’autocontrol, la responsabilitat, on recau, quan, en qui, per què? Com gestionem les nostres emocions? Massa preguntes les que s’han de fer els personatges de l’obra.
Bones interpretacions de Classe
Els tres actors catalans, Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca, mereixen a parts iguals el nostre aplaudiment i respecte. Una gran feina i molta naturalitat a l’hora de fer els canvis de situació, ja que el Pau Roca i la Carlota Olcina, que fan de Sarah i Brian (els pares), també fan de dos nens de nou anys (el fill de la parella i una companya de classe).
A “Classe” tots ens identifiquem amb algú, són personatges molt rodons, sobretot els tres adults -professor, pare i mare- amb un passat, que de vegades pesa i porta records; un present, que està sent dur; i un futur que voldrien que fos millor. Personatges amb problemes i família, o ganes de tenir-la.
A la butaca sentim complicitat, sentim ràbia i impotència, compassió, resignació. El millor de l’obra és que sentim moltes coses que ens remouen i que busquen referents en el nostre cap, que ens fan funcionar el cervell; això és el que ens agrada de la cultura, no?
Veníem de veure recentment “Testimoni de guerra”, dirigida també de Pau Carrió, que ens havia deixat entusiasmats i embadalits, i en aquesta ocasió no ens ha decebut tampoc. Volem veure moltes més obres de Pau Carrió!
- Ens ha agradat molt: la posada en escena, molt cuidada i realista i la interpretació dels tres actors, reflectint les febleses de l’ésser humà.
- No ens ha agradat tant: aquestes febleses de l’ésser humà, que pot ser mesquí i egoista.
