La Sala Beckett presenta Casa Calores, escrita fa 17 anys pel dramaturg Pere Riera a partir d’una experiència personal. Si bé ja es va fer una lectura dramatitzada el 2007, és la primera vegada que es porta escena amb el text revisat i actualitzat.
Pere Riera porta a escena Casa Calores, basada en una experiència personal
Tots tenim aquell racó que, com una espècie de bombolla suspesa en el temps i l’espai, rememora moments feliços d’infància, adolescència o joventut. Potser com Casa Calores (nom propi d’aquest espai) a la vora del mar o, tal vegada, enmig de la muntanya.
La trama de Casa Calores se situa al terrat d’una típica casa costanera on interactuen dues generacions. Per una banda, la Carme (Rosa Renom) que tothom coneix com La Calores. Una dona de mitjana edat a qui el marit enganya i és subjecte de les xafarderies del poble. Un escarràs, com dirien alguns, amb el davantal sempre posat. Ella pot comptar amb l’ajut incondicional del “manetes” (Jordi Boixaderas), amb granota de mecànic, secretament enamorat de la mestressa.
L’altra generació la componen el fill de la Carme, en Ramon, i els seus tres amics: en Santi, la Clara i la Lídia. Els uneix la incondicional amistat que només es dona en l’adolescència. Els observem a Casa Calores en tres moments vitals 1989, 1996 i 2003.
Sense poder-ho evitar, però, el pas del temps i els secrets ben guardats acaben erosionant aquesta amistat. La vida adulta els porta per camins diferents, però sempre podran retrobar-se al terrat de La Calores fins que un dia tot canvia com ens explica en primera persona la veu en off de Pablo Derqui.
Grans interpretacions de dues generacions d’actrius i actors
Bones interpretacions, del tot creïbles, de dos grans dels escenaris amb una llarga i exitosa carrera professional: Rosa Renom i Jordi Boixaderas que comparteixen escenari amb una nova formada d’actrius i actors.
Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font mostren una gran qualitat interpretativa sobretot en l’escena central, potser una mica llarga però plena de força. Fa il·lusió veure el bon nivell del relleu generacional.
Casa Calores és més que un retrat costumista
Podem pensar que Casa Calores és retrat costumista que reprodueix només la imatge d’un poble de costa (Canet de Mar, on va néixer Riera, o qualsevol altre). Els elements escènics ens hi porten. El terrat, la mànega d’aigua, els testos, la rentadora que sempre s’espatlla, la roba estesa, les tovalloles, … i sobretot les freqüents referències a la calor que enllaça amb el títol de l’obra.
Són com estampes de moments de vida (Pere Riera)
Però no estem davant d’una imatge estàtica, com la foto d’una polaroid. L’omplen de vida les converses dels sis personatges que ens parlen de quotidianitat (tardes de platja, dinars d’estiu) del pas de la infància i l’adolescència a l’edat adulta (enamoraments, embarassos …) i sobretot els retrets per tots els secrets no compartits.
Sentim l’olor de mar, l’escalfor del sol d’estiu i l’absència dels éssers estimats però sobretot la nostàlgia per aquells espais que ja no existeixen i un temps passat que sabem que no tornarà. També percebem el ritme intern dels pobles de costa: la interacció entre els seus habitants, les relacions de parentiu, les xafarderies, els passejos a mitja tarda …
És com treballar amb perfums (Rosa Renom)
Una obra nostàlgica, amb olor de mar
Casa Calores és una obra tranquil·la i reposada, ben estructurada i interpretada, en què sembla que no passi res però és ben al contrari. El que passa és precisament una cosa tan important com la pròpia vida, amb olor de mar.
- El que més m’ha agradat: les interpretacions dels sis actors i actrius i la bona ambientació de l’obra que ens porta als estius vora del mar.
- El que menys m’ha agradat: l’escena central, amb els quatre joves, es podria haver escurçat una mica.
— COMPRAR ENTRADES —
Nota: Les paraules de Pere Riera i Rosa Renom pertanyen a la roda de premsa de presentació de l’obra.
