L’Anna Karenina de Lev Tolstoi, dirigida per Carme Portaceli, s’enfronta a l’escenari del TNC a una difícil decisió: ha de triar entre l’amor prohibit pel comte Vronski i el que sent pel seu fill Serguei.
No els puc tenir els dos alhora (Anna)
Què es pot dir d’aquesta obra de Tolstoi que tothom coneix?
Anna Karenina es va publicar el 1877 i és un fidel retrat de la Rússia imperial del segle XIX. No hi falta de res. Grans palaus, música, ball, peticions de mà, moltes infidelitats, un amor que vulnera les convencions socials de l’època i, per damunt de tot, una dona que pateix.
Pot semblar que som davant d’un conflicte entre l’amor i les convencions socials però en el fons el que presenciem és la lluita interna de l’Anna que la porta a un tràgic final. El comte Vronski o el seu fill? Matrimoni o divorci? Viure a Sant Petersburg on tothom la rebutja o refugiar-se en la calma del camp? Continuar amb un amor que la fa patir o morir?
Aquesta societat hipòcrita no li permetrà fer allò que ells possiblement desitjarien fer i no s’hi atreveixen (Carme Portaceli)
Moltes preguntes sense resposta que es plantegen en una estructura narrativa lineal amb múltiples veus. El diàleg entre els personatges que permet seguir la trama sense problema. Les reflexions, a mode de monòleg intern, que cadascun d’ells per separat manté amb el públic. Les dissertacions de Levin, possible alter ego de Tolstoi, i la veu de la consciència, la narradora Andie Dushime, que en anglès acompanya l’acció.
Anna Karenina al TNC: una adaptació complexa que no acaba de convèncer
Anna Maria Ricard s’ha basat en la traducció d’Andreu Nin per adaptar l’obra i condensar Anna Karenina en poc més de tres hores. Una tasca encomiable i complexa que no acaba de convèncer. La segona part, amb moltes reflexions i poca acció, es fa llarga i el tràgic final de la protagonista – que tots coneixem – queda diluït entre les paraules de Levin. Esperem l’apoteòsic final que no arriba però que, en forma de rails de tren, s’intueix durant tota la representació. Com una amenaça mortal que es complementa amb projeccions en una gran pantalla, maletes i el xiulet del tren.
L’argument està ple de situacions i personatges que mostren el profund coneixement que Tolstoi tenia de la societat de l’època (política, religió i justícia social) i sobretot de la naturalesa i les emocions humanes. A escena veiem desig, gelosia, submissió, hipocresia, por de perdre l’estatus social, culpa i penediment, etc.
No t’has comportat de forma convincent (Alexei)
Grans interpretacions dels vuit actors i actrius
Anna Karenina és una obra coral amb bones interpretacions. Cadascuna en el registre adequat al paper que interpreta. L’atractiu comte Vronski (Borja Espinosa) que no dubta de seduir una dona casada. El marit de l’Anna, l’Alexei (Jordi Collet), que oscil·la entre la indiferència, l’abandonament i l’instint protector. L’Stiva (Eduard Farelo), el germà inconscient i infidel que menysté la seva dona i pensa que tot li està permès. La Dolly (Bea Segura) que després de 5 fills es veu arraconada però es resisteix a separar-se. La Kitti (Miriam Moukhles) que supera l’enlluernament inicial per Vronsky per retornar al seu amor pel reflexiu Levin (Bernat Quintana), un home de poble que defuig les convencions socials.
Una dona que pateix i un tràgic final
Des de la butaca assistim al progressiu deteriorament d’Anna Karenina, que passsa de l’amor a la gelosia per acabar enfonsada en la desesperació. Interpretada per una esplèndida i plena de força interpretativa Ariadna Gil. Una dona jove i plena de vida, casada amb un home 20 anys més gran, que no sap què és l’amor fins que coneix el comte Vronski. No podem més que sentir empatia i compassió pel seu patiment i acompanyar-la en el camí vers el final.
Portar a escena una de les obres més conegudes del realisme rus, com Anna Karenina, és una tasca difícil per l’extensió i la pròpia trama però – malgrat les bones interpretacions dels actors i actrius – em quedo amb la sensació d’haver-me perdut en un excés de recursos escènics. Les cançons en italià, el moviment de les maletes amunt i avall, les paraules en anglès que tenen sentit en la gira internacional posterior però no al TNC, … L’obra de Tolstoi és tan intensa i els personatges tan complexos que no necessita guarniments.
- El que més m’ha agradat: les interpretacions tots els protagonistes, sobretot Ariadna Gil i Miriam Moukhles.
- El que menys m’ha agradat: l’excés de recursos escènics i l’acompanyament en anglès en comptes de català.
