La Sala Fènix ens porta A(l)buelo, una obra de Triana Doce. Un monòleg que és ple de diàlegs, fet amb molta delicadesa i moltíssima tendresa. Un text que ens parla de l’emigració, forçada per la pobresa i la necessitat, de tants i tants gallecs, que es podria extrapolar a tots els altres emigrants.
A(l)buelo, una obra que parla de l’emigració forçada per la necessitat i la pobresa
A través dels ulls i les vivències de Macarena, una nena nascuda a l’Argentina descobrim la figura de l’abuelo Xosé. Un avi que se l’estima amb bogeria, que veu en ella el futur pel qual va lluitar tant de jove, pel qual va deixar-ho tot enrere. Macarena dona a Xosé una raó que explica tots els seus patiments.
Però Xosé mor quan ella és petita i els adults, en un intent de protegir-la, li diuen que molts dels records que ella en té, no són reals. I això li queda a dins, i la remou sempre, fins i tot quan ella ja és una adulta que intenta escriure i no entén el tap que no la deixa brollar. Fins que la seva mare li diu que ha trobat unes cartes del seu abuelo Xosé. I aquestes cartes ens expliquen la història de Xosé, el noi de 16 anys, que va deixar el seu poble per buscar una vida millor per a ell i la seva família.
Molt bona interpretació de Triana Doce
Triana Doce fa un treball esplèndid. El seu monòleg no ho és. És un enfilall de converses entre Macarena, Júlia (la seva mare), l’abuelo Xosé, Carlos (el germà de Xosé), Amèlia (l’àvia), els amics de Xosé, els companys… els veiem a tots i només hi és Triana Doce.
Perquè, tota sola, amb una expressió corporal i interpretació i canvis d’accent molt bons, ens fa aparèixer tots els personatges. Fins i tot, els que només s’anomenen (com el pare de Macarena). I per fer tot això, només necessita tres cadires i un parell de maletes. Aquesta breu escenografia, combinada amb un bon disseny de llum i de projeccions, és tot el que fa falta per narrar la història de Xosé i Macarena.
De fons, la cançó El emigrante, una cançó que, més que acompanyar, és posar sal a una ferida.
A(l)buelo és un muntatge de petit format que es pot gaudir a la Sala Fènix. Un text íntim que ens parla de Xosé i de tots els que, com Xosé, van haver d’emigrar. Han d’emigrar. Albuelo és una història tendra, d’amor entre un avi i una neta. I també és una història que ens parla de superació, de mirar endavant… que ens fa pensar en la recerca de les arrels de Xosé, que acaba descobrint que les seves arrels són allà on hi ha la gent que estima. La Macarena.
- El millor de l’obra: la interpretació de Triana Doce.
- El pitjor de l’obra: Les escenes supèrflues de Barcelona i l’escena entre el públic, que trenca la dinàmica de l’obra, on Triana Doce no necessita a ningú per tenir qui li doni la rèplica.
