[usr 2 img=”03.png”]
La Perla29 ens porta un autor rus, desconegut a Barcelona, Ivan Viripàiev i el seu text: Abraçades insuportablement llargues. Cal anar a descobrir què es fa en altres països, en altres teatres. En entrar, ens trobem amb l’escenari buit, sense elements. I així serà durant tot el muntatge. Els personatges, buits, es mouran en un escenari buit. La metàfora ja és prou evident.
Abraçades insuportablement llargues, una obra d’Ivan Viripàiev adaptat per La Perla 29
Les projeccions tapen als actors, els esborren. Els actors, que són l’únic veritablement fantàstic en aquest muntatge, i els esborren de l’escenari amb projeccions que se’ls mengen. La il·luminació tampoc no hi ajuda gens.
El text d’ Ivan Viripàiev és avorrit, repetitiu, no aporta res. És un text pretensiós, predictiu. Vol ser trencador i fa servir tècniques dramàtiques que fa anys que veiem damunt dels escenaris… Als anys 70, eren una novetat, ara ja no. Fa servir un llenguatge directe, sexe, drogues… només hi falta el roc&roll (si no és que entenem que la guitarra en directe ja fa aquesta funció)… si el que pretén és ser impactant, no ho aconsegueix en cap moment.
Per acabar-ho d’arrodonir, el micròfon que no falti. Que ara no hi ha muntatge que es consideri modern que no tingui el seu “moment estel·lar de micròfon”. Si no hi ha micròfon, ja no és un muntatge modern? Quan passarà de llarg, aquesta moda?
I de què ens parla aquest muntatge? Segons el prospecte que ens donen a l’entrada, ens parlaran uns personatges que volen saber què és estar viu. A nosaltres ens sembla un viatge d’un grup de gent dins d’una secta destructiva. Al 1994, a Suïssa, hi va haver un suïcidi col·lectiu en una secta. Un grup de gent va aparèixer morta. Uns, es van suïcidar, a d’altres, els van matar. El líder els prometia un món millor en una altra galàxia. I això és el que els promet una veu que ve d’una altra galàxia als 4 personatges d’aquest muntatge.
El final, s’endevina des del principi. I l’obra només fa que girar sobre el mateix punt: la nostra vida és una merda, hem de superar un infern, i la veu de l’altra galàxia ens promet un lloc millor. Dante ho va escriure molt millor a la Divina Comèdia, i no calien veus d’una altra galàxia.
Els personatges són carregosos. Són com aquell amic que ha begut massa, us agafa ben fort, us plora la seva vida i acaba parlant de què es vol suïcidar. No podeu anar-vos-en perquè us té agafat, i ningú no s’atansa per no haver de substituir-vos. Només teniu al cap una idea “que es suïcidi ja i em deixi en pau!”.
Què en salvem d’aquest muntatge? Els actors. Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí fan una feina meravellosa. Sols, damunt d’un escenari buit, donen vida a uns personatges que no tenen gens de profunditat i aconsegueixen donar-los vida. Fan una feina extraordinària. Només amb la veu i el gest, amb pocs moviments escènics, fan que l’Olga, en Xarli, la Mònica i en Christoff siguin molt cosa més que una caricatura d’un personatge. Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí són el motiu, un dels dos motius per anar a veure aquest muntatge.
L’altre motiu és per gaudir de la música en directe de Jordi Busquets Rovira. El rock&roll que li falta al text.
Abraçades insuportablement llargues, a la Biblioteca de Catalunya, és un muntatge fallit perquè el text és fallit. Un text ple de pretensions que no aporta res de res.
- El millor del muntatge: Els actors. Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí. Es mereixen tots els aplaudiments del món. Sense ells, el muntatge seria una nul·litat.
- El pitjor del muntatge: el text. Avorrit, pesat. Un text que no ens aporta res. Un text que ni pregunta ni ens fa preguntar-nos res. Bé, ens preguntem si falta molt perquè acabi…
2 respuestas
Ostres tu! Per fi algú que ho explica tal com és. No puc entendre com aquest text arriba a un teatre. Neocristianisme sectari destructiu. Una flipada de carrer. Jo que volia que l’alien resultés ser un psicòpata d’una altra dimensió i no, tot anava de debó. Aquesta critica és una petita illa enmig d’un oceà de babes.
Moltes gràcies pel teu comentari. Al nostre blog diem el que pensem de les obres que anem a veure. No tenim ningú que ens marqui cap pauta. Això ens dona molta llibertat a tots els col·laboradors que signem les crítiques, sempre amb el suport de la direcció del blog.
En aquest cas, tot i que la Perla 29 és coneguda per fer muntatges preciosos i molt ben fets, pensem que no l’ha encertat ni amb el text, ni amb la direcció, ni posada en escena. Els actors estan magnífics. I això ho podria repetir i repetir i repetir. Els actors estan magnífics.
Gràcies per llegir-nos i, Sobre tot, pels teus comentaris.