Crítica: A Chorus Line, el musical – Teatre Tívoli

[usr 4,5 img=”03.png”]

Fa només uns dies us parlavem d’aquest espectacular muntatge de A Chorus Line, dirigit per Bayoork Lee i Antonio Banderas i de les ganes que teniem de veure’l en directe… DONCS HI HEM ANAT I ENS HA ENCANTAT. El repartiment, tal com prometia Banderas en Roda de Premsa, és excel·lent, es fa notar l’acuradíssima selecció que van fer en el càsting, on es van presentar més de 1800 candidats.

A Chorus Line, el musical torna a Barcelona per la porta gran

Pels més joves (o pels que, senzillament, no coneixíeu A Chorus Line) us sitúo: Broadway, anys 70, un teatre i un director en busca d’un cor potent per a la seva nova producció. El paper de Zach, el director del musical (de ficció), que al Soho de Málaga l’interpreta el mateix Antonio B., a la resta de teatres ha estat representat per Manuel Bandera, de manera brillant. No sé com ho fa el Banderas, en plural, però el Bandera és un escàndol; creïble, verosímil i carismàtic.

Les cançons originals han estat traduïdes i adaptades amb molta professionalitat, sense sonar forçades, mantenint el missatge però també l’ànima; en els musicals que es tradueixen, el de  les cançons és un tema complicat, ja que tots recordem o tenim en la nostra ment la banda sonora en anglès, que molts de nosaltres hem cantat o com a mínim taral·lejat infinites vegades.

L’única cançó que ens ha fallat ha estat la que canta la Cassie, que en el muntatge original es titula I AM A DANCER i que aquí trobem que no té la força que hauria de tenir, ni és tan màgica com la cançó en anglès; probablement costa molt trobar una actriu que pugui interpretar, ballar i cantar amb un nivell excel·lent de totes tres disciplines.

L’ orquestra es troba amagada misteriosament sota l’escenari i dóna allò que dóna la música en directe i que no es pot explicar, però que es pot sentir… i que és brutal; un altre valor afegit.

Us recomanem enèrgicament que no us perdeu A Chorus Line, una d’aquestes nits que ofereix el Teatre Tívoli. És una meravella d’espectacle.

• El que més m’ha agradat: l’actuació de Fran Moreno, en el paper de Paul.
• El que menys: que quan saluden un per un, el públic no veu que estan saludant i es pensa que és el ball final, així que l’aplaudiment individual i personalitzat cap a cadascun dels actors, es perd. Ens sap greu, se’l mereixien i molt.