Al Teatre Condal han presentat el musical Alan. Una presentació amb molta antelació d’una obra que tornarà al setembre, per quedar-s’hi un temps. Alan és una història basada en fets reals. Una història que ens parla d’un noi. Alan. Un noi que, quan arriba a l’adolescència, decideix agafar el control de la seva vida i abandona el seu jo anterior, Mia, per ser Alan. Alan i res més. No demana massa. Només demana que l’acceptin tal com és. Res més.
El musical Alan estarà a Barcelona a partir del mes de setembre
Però el món dels adolescents és molt dur. I en un entorn completament hostil, l’Alan es veurà obligat a lluitar per poder estar en aquest món i ser qui és. Lluitar contra companys, amics, professors, desconeguts… només la seva mare li fa costat en tot. La seva mare i la Mia, el seu jo anterior, que el deixa anar i l’acompanya sempre, com un àngel de la guarda.
Un món on l’Alan ha de trobar el seu lloc però el seu entorn no li ho permet. En aquest cas, és perquè l’Alan no vol ser la Mia… però l’assetjament que pateix es pot extrapolar a altres àmbits, com hem pogut comprovar darrerament, per desgràcia.
L’escenari ens mostra, al centre, l’habitació de l’Alan. El centre neuràlgic. El seu cor. El seu lloc de desconnexió. El seu lloc de pau. En una banda, el menjador de casa i en l’altra, una zona amb un sofà que serà el sofà de diferents llocs, segons convingui. Una escenografia molt ben dissenyada i pensada per al muntatge. No hi falta res. No hi sobra res.
Un musical amb música en directe. Música en directe. Sembla mentida que encara s’hagi de mencionar, però ho fem perquè els musicals amb música en directe són l’excepció a la regla. Mateu Peramiquel i Danko Compta són el fil conductor musical de tota l’obra. En rigorós directe. I això ens fa pensar en què la música sempre serà la mateixa, però cada dia serà diferent. I això és una característica meravellosa que no tenen les músiques pregravades: vida pròpia.
Interpretacions molt acurades
En escena, Patrícia Paisal (la mare), amb una veu portentosa que ho canta tot i, quan convé, també balla. Ander Mataró (Alan), que porta el pes de l’obra sobre les seves espatlles i sap interpretar el seu personatge amb molt de respecte i molta tendresa. Vinyet Morral (Mia), un descobriment escènic. Una nena que interpreta bé, canta bé, balla bé… i que voldrem veure més sovint damunt d’un escenari. I Cisco Cruz (avi, metge, psicòleg, policia, professor), que interpreta tots els seus personatges amb solvència.
Quatre actors que parlen en català sense fer servir l’accent xava, que saben dir les neutres i les esses sonores… en un text que no necessita les interferències del castellà per ser més divertit ni més modern ni més trencador. Un text que demostra que es pot parlar de tot en català i que, en boca de quatre actors que el pronuncien bé, tots hi sortim guanyant.
La dramatúrgia de Mar Puig i Mateu Peramiquel és molt encertada. Ens explica la història però no la fa lacrimògena ni busca el drama fàcil.
En la direcció de Mar Puig i Cisco Cruz caldria arrodonir alguns temes… en alguns moments, la il·luminació lateral fa que ens perdem la interpretació dels actors o, de vegades, la música és tan forta que tapa les cançons (potser estaria bé projectar-ne la lletra al fons).
El Teatre Condal ha presentat Alan, el musical, i el tornarà a portar al setembre. És un bon muntatge per veure com l’assetjament és com una taca d’oli que tot ho embruta. Un muntatge que agradarà a la gent jove, perquè la música i el ball l’atraparà. I servirà per veure l’assetjament cara a cara. Teatre basat en fets reals.
- El millor de l’obra: Vinyet Morral, una nena que ho broda. I el text, tot en català: fa goig.
- El pitjor de l’obra: la il·luminació, que no sempre segueix bé allò que passa en escena. I el volum de la música, que tapa la veu massa vegades, i és una llàstima.
Comprar entrades
