La tarda del 15 de novembre, el Teatre Auditori de Granollers va obrir les portes a Casa Calores, un retrat teatral del pas del temps que va captivar el públic durant els seus 100 minuts de durada. Escrita per Pere Riera l’any 2007 i finalment portada a escena, aquesta obra és un testimoni de la capacitat del teatre per rescatar fragments de memòria col·lectiva. Protagonitzada magistralment per Jordi Boixaderas i Rosa Renom, la peça esdevé una finestra íntima cap a un univers familiar ple de secrets, complicitats i records.
El temps com a protagonista a Casa Calores
A Casa Calores, el veritable protagonista no és un personatge, sinó el temps: aquell que erosiona parets i relacions, que difumina els records d’estius viscuts arran de mar i que ens enfronta a la nostàlgia i a les pèrdues. L’obra se situa en un poble de la costa catalana i a través de diàlegs plens de naturalitat i emoció, el públic connecta amb les petites històries i vivències d’una casa que viu tant com els seus habitants.
La narrativa d’en Pere Riera no només descriu el pas de les estacions i les generacions, sinó que ens parla del vincle entre les persones i els espais. L’autor explicava, en paraules que ressonen al cor: “Vaig escriure Casa Calores mogut per la desaparició de la casa on vaig néixer. Aquella pèrdua em va generar una certa commoció… És, a tots els efectes, l’obra més involuntàriament autobiogràfica de totes les que he escrit.” Aquest vincle personal amb l’obra traspua en cada escena, donant-hi una autenticitat i una delicadesa que emocionen.
Un duet interpretatiu brillant
Jordi Boixaderas i Rosa Renom ens ofereixen interpretacions que abracen amb tendresa i maduresa les fragilitats dels seus personatges. En particular, Renom destaca per la seva capacitat d’encarnar una ànima marcada pel temps, amb una veu que transmet la serenitat i el dolor d’algú que ha viscut molt. Boixaderas, al seu torn, aporta un contrapunt sòlid i melancòlic que arrodoneix aquesta fotografia humana.
Més enllà de les destacades actuacions de Boixaderas i Renom, el repartiment complet mereix una menció especial. Júlia Molins encarna amb delicadesa un personatge ple de contradiccions i somnis no complerts, aportant-hi una sensibilitat commovedora. Júlia Bonjoch destaca amb una energia fresca que aporta vitalitat a les escenes més tenses, mentre que Arnau Comas interpreta amb naturalitat un paper carregat de subtileses emocionals, connectant amb el públic en moments clau. Eudald Font, per la seva banda, aporta solidesa i profunditat, representant una figura que sosté molts dels conflictes subjacents a l’obra.
Menció especial a la veu en off de Pablo Derqui, que afegeix un toc íntim i reflexiu al conjunt, actuant com un fil conductor que relliga la història amb una perspectiva nostàlgica i universal. Tot plegat, sota la direcció magistral de Pere Riera, conforma un repartiment que aconsegueix captivar des del primer minut fins a l’últim.
Un públic emocionat
Després de Casa Calores, els i les intèrprets es van prestar a una xerrada amb el públic i va ser un moment d’intercanvi profund, on algunes persones van compartir com l’obra els havia connectat amb records propis o llocs d’infantesa. Aquesta proximitat entre els intèrprets i els espectadors va reforçar el sentiment de comunitat que Casa Calores transmet des del seu inici fins al final.
En definitiva, Casa Calores és un viatge emocional que no deixa indiferent. Si teniu l’oportunitat de veure-la, no la deixeu escapar; us oferirà una experiència plena de veritat i humanitat.
- El que més m’ha agradat: La sensibilitat amb què l’autor aborda temes universals com el pas del temps, les relacions generacionals i la nostàlgia d’un espai que ja no existeix.
- El que menys m’ha agradat: Ha estat una llàstima que l’escenografia, per bé que ben resolta, no hagi pogut transmetre amb tot el detall l’essència d’una casa viva.
