Allà lluny hi ha una caseta és la nova obra de teatre escrita per Jordi Casanovas, un dels dramaturgs catalans més prolífers i aclamats d’avui dia. Cristina Arenas, Mercè Pons i Meritxell Yanes són les tres actrius que representen a les protagonistes d’aquesta peça obscura que ens trasllada al cor de la muntanya.
Allà lluny hi ha una caseta, una obra de teatre amb caire de conte de terror
Ens trobem a una cabana enmig d’una muntanya. Una escenografia impressionant que ens trasllada a aquell tipus de cabana senzilla, però rústica, on hi sents l’olor de fusta i el fred de la muntanya. Aquí coneixem la història d’una noia embarassada que contracta a dues llevadores per poder donar a llum de manera natural i enmig de la natura.
Contacta amb elles gràcies a vídeos que veu per Internet i, quan arriba a la cabana, s’enduu una decepció: no hi ha lavabo, està molt allunyada de la societat i li genera desconfiança. Però, tot i que el seu instint li diu que marxi d’allà, ella el silencia i segueix amb el seu propòsit de donar a llum enmig del no res i amb aquelles dues desconegudes.
Mentre la futura mare es prepara pel gran moment, les dues llevadores li expliquen històries del passat de la comarca. Li parlen de les dones d’aigua i de mites i llegendes carregades de màgia i de sabiesa popular. Semblen dues bruixes que, gràcies al coneixement de la natura, entenen el món des d’una altra perspectvia. Però res és el que sembla…
Una posada en escena impactant i amb efectes especials
A Allà lluny hi ha una caseta ens endinsem en una història carregada de suspens i misteri. La cabana enmig del no res, les llevadores misteriores i aquelles històries antigues fan que es generi una atmosfera carregada de tensió. A més, els jocs de llum, de so i els éssers que apareixen producte dels somnis aconsegueixen crear una obra impactant i que sembla més del món del cinema que del teatre.
Interpretacions molt naturals i acompassades
Les tres actrius, Cristina Arenas, Mercè Pons i Meritxell Yanes, fan un treball molt encertat. S’entenen molt bé sobre l’escenari, tot i la situació surrealista d’algunes escenes, en tot moment et creus el que estas veient i connectes amb el seu dolor.
Un text poc versemblant i rocambolesc
El que no acaba de funcionar en aquesta obra és la dramatúrgia. El text no és creïble, és massa rocambolesc i s’intenta justificar a tots els personatges d’una manera molt ràpida i superficial. Se’ns dona la informació bàsica perquè entenguem el motor dels personatges, però aquesta justificació és poc creïble i li falta una mica més de veritat.
La història és rocambolesca, difícil de creure, i la vinculació amb tot el rerefons sobrenatural queda totalment desdibuixat. No dona temps a entrar en aquest altre món, no hi ha espai per fer-ho i, al final, veiem que és molt important. L’obra es recrea molt en el fet del part i tot el gruix sobrenatural o més de pes en l’obra queda eclipsat.
Per tant, Allà lluny hi ha una caseta és una proposta sorprenent a nivell estètic i de muntatge; les actrius defensen bé els seus papers i són creïbles. El problema és el text, que és massa enrevessat, poc versemblant i un pèl superficial.
- El que més m’ha agradat: L’escenografia de la Paula Bosch i la posada en escena d’aquesta obra que juga amb el misteri.
- El que menys m’ha agradat: El text. Poc versemblant, poc creïble.
