El Teatre Aquitània ens porta M’entens o t’ho explico, una comèdia esbojarrada ambientada justament en l’any 1992. El gloriós any olímpic que va transformar la ciutat… i, en aquest cas, transforma la vida d’algunes persones.
M’entens o t’ho explico, una comèdia que ens situa a la Barcelona del 92
En Pol té un bar galleg que no funciona gens. Els seus amics Carles i Jaume decideixen donar-li un cop de mà. En Jaume, a més, té una idea: reconvertit el bar en un local d’ambient gai. La ciutat és un lloc de trobades, tot el món vindrà a Barcelona, i el moviment gai està agafant molta empenta i necessita locals de trobada.
I en Pol ho accepta.
A partir d’aquí, la comèdia gira entorn als gais… però, com que som al 1992 i encara no s’ha inventat el llenguatge «políticament correcte», els personatges fan servir expressions i maneres de parlar que ara, avui, ens farien avergonyir… o potser, el que ens avergonyeix és que ens hem tornat tan políticament correctes que ja no gosem fer humor d’algunes coses.
Interpretacions dinàmiques i còmiques
En David Olivares, en Miquel Sitjar, l’Octavi Pujades i l’Anna Senan interpreten tots els personatges de l’obra. Un muntatge on els personatges entren i surten sense parar i les caracteritzacions i canvis de vestuari han de ser ràpids. Uns personatges que es mouen entre la tendresa i l’histrionisme. Uns personatges exagerats per un moment històric exagerat. Per un moment personal exagerat.
L’escenografia, que comença com un bar galleg, acaba com un bar d’ambient. Un canvi que es fa davant nostre en qüestió de dos minuts. La música i la il·luminació li acaben de donar el toc.
M’entens o t’ho explico, a l’Aquitània, és l’oportunitat de veure un muntatge que passa de llarg de tot el que és políticament correcte… i sí, hi haurà qui se’n senti ofès o molest. Però és un muntatge que reflecteix un moment i la societat que hi havia. Ens agradarà més o menys, però érem així.
M’entens o t’ho explico, a l’Aquitània, és l’ocasió per comprovar que, de tanta correcció, estem perdent l’ocasió de fer humor. Que hem de poder riure de tot, de tots, de nosaltres.
- El millor de l’obra: la recreació d’un llenguatge que ara ja no sentim, ni sentirem. Un llenguatge gens políticament correcte que és un glop de llibertat.
- El pitjor de l’obra: tot i que els personatges han de ser una mica exagerats, hi ha moments que, potser ho són massa.
