A l’Espai Texas de Barcelona s’ha estrenat Llegat, una roadtrip emocional dirigida per Daniel J. Meyer. El director argentí ens presenta una obra molt íntima i agredolça, en to de comèdia, a estones, de drama, la resta.
Llegat, una història íntima i agredolça arriba a l’Espai Texas
La història de Llegat és la d’una mare i un fill. Ella, rondant la cinquantena, empoderada, amb una bona feina, independent i poderosa i ell, que deu rondar els divuit, amb comportament totalment d’adolescent, perdut, ferit, malcriat, traumatitzat. La relació dels dos protagonistes és molt dolenta però, donades les circumstàncies que Meyer ens relata, sembla que hauran de fer un esforç per retrobar-se. O no. No farem spoiler.
L’obra ens parla de les relacions i de la seva evolució, podem canviar el tarannà que tenim amb algú?, podem esborrar el passat per començar de zero? Podem tornar a estimar si hem començat a odiar?
Un repartiment de primera
A part de la Clara, interpretada passionalment -com sempre- per Àngels Gonyalons i de l’Oriol, el fill, portat a escena pel jove actor Pau Oliver (les més recents “L’alegria que passa”, “Swimming pool”) també apareix un tercer personatge, el Javi, un “ligue” d’una nit de l’Oriol, que acabarà tenint un paper més important del que ell mateix es pensava en aquest relat. I és que la vida, de vegades, no ens porta per on volíem, ni per on creiem.
L’autor diu que “tenia ganes de reconciliar-se amb sentiments que, a priori, poden semblar negatius: com l’odi, la ràbia, la ira, la impossibilitat de frenar una estona i gaudir perquè el temps transcorre…” i és cert que ens sentim malament en alguns moments, incòmodes, tristos, impotents, però també, com ell reflexiona, aquestes emocions poden transformar-se i treure somriures i bogeries, que han d’esclatar, per alleugerir tot aquest pes.
Una escenografia senzilla, però efectiva
De Llegat ens ha agradat la meravellosa escenografia, només amb un llit amb rodes, que es transforma en camper i en atraccions de Port Aventura. Un toc màgic i simbolista, ja que ens mostra, però també ens deixa imaginar.
És fantàstic que l’Àngels Gonyalons faci veure que condueix, que no tingui un volant a les mans, que amb els recursos d’avui en dia seria molt fàcil posar-li, però aquella simple absència ens recorda que estem al teatre, “jugant i fent veure”, que allò és ficció i que és bonic que sigui així.
El viatge que fem amb els tres protagonistes ens va permetent empatitzar amb cadascun d’ells, depenent de la situació, aconsegueix que hi establim un vincle, tot i que el guió deixa fils sense lligar que, l’espectador ignorant, no acaba de poder comprendre (què va passar amb el pare i quina relació hi tenien cadascun d’ells dos?, com s’ha arribat a un abisme tan gegant entre mare i fill?).
- El que més m’ha agradat: el simbolisme de l’escenografia; MÀGIC. I ella, màgica també.
- El que menys: que el personatge del fill passi de ser un insuportable a un àngel. Costa aquesta evolució en teatre, amb tan poc temps i tants menys recursos que el cinema.
— COMPRAR ENTRADES —
