El Maldà presenta Com cantar Sobreviviré sense que m’exploti un pulmó, un muntatge autobiogràfic. La història de la Mounma, una noia que, després de celebrar un cap d’any, va acabar a urgències… i allà, després de moltes proves, li van diagnosticar una malaltia rara.
Com cantar Sobreviviré sense que m’exploti un pulmó, una muntatge autobiogràfic
La Mounma i les seves amigues són joves, i viuen com molts joves d’avui: treballant en tres llocs diferents, buscant moments per trobar-se, per donar-se ànims, per tirar endavant… per pensar que sí, que hi ha un futur bonic i que aconseguiran tot allò que somien.
«Jo soc la Mounma i, potser avui, no puc acabar la funció.»
Però, també, amb la Moumma i les seves amigues, vivim els moments de por davant de la incertesa de no saber què li passa, de ràbia per no poder fer-hi res… i, finalment, la por davant la incertesa de tenir un diagnòstic definitiu i lapidari. La por davant de la manca de respostes.
«Marxava perquè estava cansada.»
Però també vivim amb la Mounma les seves ganes de viure, les seves ganes de tenir un futur, de tenir oportunitats.
«Que comenci la millor època de la nostra vida!»
Un muntatge accessible
El muntatge, que es fa en un escenari que es va omplint dels diferents elements que les tres actrius necessiten per a cada escena… i una pantalla omnipresent on podem llegir els diàlegs. Perquè aquest muntatge ens permet seguir-lo amb subtítols i amb llenguatge de signes. És accessible a tothom.
Un espectacle que és un mirall i un cant a l’amistat
Raquel Camón, Dana Carbonell i Anna Griera Parra, dirigides per Júlia Cortina i López, porten a escena el text de Dana Carbonell. I ho fan de manera àgil, ràpida, alegre… malgrat el tema de fons, la sarcoïdosi pulmonar, el muntatge és optimista i ple d’energia.
I també ens mostra que les amigues són una part molt important de les nostres vides (les amigues… o els amics!). Unes amigues que hi són per als moments feliços però que també han estat amb la Mounma en els moments més durs. Unes amigues que saben mostrar la seva tristesa pel que li passa a la Mounma i, alhora, saben tractar-la com una persona adulta i intel·ligent. Els fa pena el que li passa a la Mounma, no els fa «peneta».
I el muntatge també és un toc d’atenció als professionals mèdics que tracten els pacients de forma insensible, que no entenen que algú que està patint dolor també pateix por, que necessita empatia… i que també necessita explicacions. Necessita saber què li passa. I que, quan un pacient té dolor… no és normal.
Com cantar Sobreviviré sense que m’exploti un pulmó, al Maldà, és una comèdia fresca, multidisciplinar, accessible a tothom que ens parla de la sarcoïdosi pulmonar… però, sobretot, ens parla de les ganes de viure. De les ganes de tirar endavant. D’entomar la vida amb optimisme perquè la vida ja ens dona prou cops.
- El millor de l’obra: el text. Un text que tracta les coses seriosament, sense patetismes ni ploranera. Un text que és ple d’optimisme.
- El pitjor de l’obra: en alguns moments, l’escena es torna confusa, quan les tres actrius interactuen alhora… però són molt pocs moments i el muntatge es segueix bé.
